Renato Casaro, l'últim pintor de pel·lícules

Quan Quentin Tarantino, que ho sap tot sobre cine, va voler documentar a Érase una vez en... Hollywood el període que l’actor-en-hores-baixes Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) passa a Itàlia i Espanya protagonitzant eurowesterns, va pensar en les il·lustracions de Renato Casaro. És molt probable que aquest nom signifiqui poc o res per a tots aquells que no pertanyen al reduït cercle d’aficionats al cartellisme cinematogràfic, però entre aquests últims Casaro (Treviso, 1935) és poc menys que una deïtat olímpica. Un heroi amb pinzells i aerògraf en un món d’ordinadors i Photoshop. L’últim pintor de pel·lícules. L’ultimo uomo che dipinse il cinema és justament el títol del documental que el director italià Walter Bencini ha dedicat a la figura i la carrera de Renato Casaro. El film es projectarà el dilluns 12 d’octubre al festival de Sitges, i aquesta afortunada circumstància ens brinda un magnífic pretext per anar a la recerca d’aquest artista únic, responsable sense càmera d’algunes de les imatges més icòniques del cine comercial dels anys 80, i recrear, seguint el fil del seu testimoni, l’època daurada en què les pel·lícules es presentaven als ulls dels potencials espectadors a través dels seus cartells i aquests es feien a mà. Un món perdut, com tants d’altres. «Hem fet la pel·lícula per ensenyar-los a tots aquests friquis del Photoshop com es treballava abans», afirma Casaro entre burleta i desafiador des de la seva casa de Treviso, ciutat on ha tornat recentment després de viure a Marbella durant gairebé una dècada. I això que les mudances, en el seu cas, no són fàcils, perquè, a diferència de la majoria de companys de professió, Casaro conserva, acuradament arxivats, els dissenys originals i els esbossos de gairebé tots els pòsters que ha fet durant la seva carrera. I són més de 2.000. Clàssics absoluts Entre aquests, destaquen diverses desenes de dissenys que només es poden catalogar com a clàssics absoluts de l’art del cartell: ’Fins que li va arribar l’hora’ (1968), ‘Li deien Trinidad’ (1970), ‘Flaix Gordon’ (1980), ‘Conan, el Bàrbar’ (1982), ‘Octopussy’ (1983), ‘Dune’ (1984), ‘Hi havia una vegada a Amèrica’ (1984), ‘Cotton Club’ (1984), ‘La historia interminable’ (1984), ‘Els senyors de l’acer’ (1985), ‘L’últim emperador’ (1987), ‘El cor de l’àngel’ (1987), ‘El xip prodigiós’ (1987), ‘Ballant amb llops’ (1990), ‘El cel protector’ (1990), ‘Nikita, dura de matar’ (1990) ... Títols que inclouen tota mena de gèneres cinematogràfics i les més diverses tècniques pictòriques. «Durant 40 anys de carrera he fet de tot –assenyala-, però sobretot em trucaven per fer cartells de pel·lícules d’acció, de ciència-ficció i westerns, perquè sempre he tingut facilitat per pintar escenes en moviment. I animals. ¡És fonamental pintar bé els cavalls si vols que t’encarreguin el pòster d’un western! No tenir por de provar idees i tècniques noves és el que em va ajudar a tenir una carrera llarga, i aquest risc és una cosa que trobo a faltar als cartells d’ara». Aquesta carrera llarga de què parla Casaro ha sigut l’esforçada materialització d’un somni d’infància; el del petit Renato, un nen de la postguerra italiana fascinat amb ‘Tarzan’ (W. S. Van Dyke, 1932) i ‘La diligencia’ (John Ford, 1939) que gairebé diàriament, al tornar de l’escola, es plantava al cine Garibaldi de Treviso no per veure les pel·lícules sinó per extasiar-se admirant els cartells. «Quan els canviaven, demanava que em deixessin els antics i me’ls emportava a casa per estudiar-los i copiar-los. Així va començar tot». Va ser precisament el propietari del cine Garibaldi que li va recomanar que es mudés a Roma si volia dedicar-se seriosament al disseny de cartells. En aquell temps de recerca d’un estil propi, Casaro sentia devoció per la feina d’Angelo Cesselon, Ercole Brini i l’alemany Hans Otto Wendt, tot i que el seu artista predilecte era l’il·lustrador nord-americà Norman Rockwell («era el millor, i va ser una llàstima que no treballés mai per al cine», apunta). Després d’un breu període a l’estudi d’Augusto Favalli, on va forjar una fructífera aliança creativa amb Renato Fratini, Casaro es va establir pel seu compte i va començar a treballar per a petites productores i distribuïdores en pel·lícules de sèrie B, cosa que li va permetre experimentar i ampliar els marges de la seva paleta com a artista. Una trobada decisiva A mitjans dels anys 60 es va produir una trobada amb el productor Dino de Laurentiis que acabaria determinant el signe de la seva carrera. «De Laurentiis va ser importantíssim per a mi. Ens vam conèixer a Roma i al cap de poc temps em va proposar treballar per a ell a la colossal superproducció ‘La Bíblia’ [John Huston, 1966]. Jo amb prou feines tenia 30 anys i allò va suposar un repte magnífic. En aquell moment va ser quan vaig pensar que havia aconseguit realitzar el meu somni». En realitat, era només el principi. De la mà de Dino de Laurentiis, Casaro va fer el salt al mercat internacional amb alguns dels seus treballs més populars (’Flaix Gordon’, ‘Conan’, ‘Dune’, ‘L’exèrcit de les tenebres’ ...) mentre començava a col·laborar amb creadors tan reverenciats i insubornables com Sergio Leone, a qui va conèixer a través del seu gran amic Terence Hill (nota al marge: a Terence Hill i Bud Spencer els va agradar tant el cartell de ‘Li deien Trinidad’ que van rodar de nou la primera escena del film per incorporar alguns detalls de la il·lustració). «Treballar amb Sergio Leone va ser una gran experiència, personal i professional –rememora Casaro–. Sempre resulta especial col·laborar amb algú amb qui t’entens bé sense necessitat de parlar gaire». Després de trobar plenament satisfactòria la feina que l’il·lustrador va fer per a ‘Fins que li va arribar l’hora’, Leone li va encarregar dissenys per a ‘Mi nombre es Ninguno’ i ‘Hi havia una vegada a Amèrica’ i li va demanar així mateix que fes cartells nous per als films de la ‘trilogia del dòlar’ per tal d’aprofitar la creixent popularitat de Clint Eastwood a tot el món. Casaro va participar així mateix en el desenvolupament d’idees visuals per a un projecte de minisèrie televisiva anomenat ‘Colt’ que Leone guardava al calaix quan el va sorprendre la mort el 1989. El millor moment del 2019 Quentin Tarantino tenia ben presents totes aquestes incursions de Renato Casaro a l’‘spaghetti western’ quan l’any passat li va proposar tornar al cartellisme cinematogràfic (l’últim pòster de l’artista de Treviso per a una pel·lícula havia sigut el d’’Astèrix i Obèlix contra Cèsar’, del 1999) i convertir en realitat de paper i pinzell els films inexistents del fictici Rick Dalton. «La trucada de Tarantino va ser el meu millor moment personal del 2019 –riu Casaro-. Ell és un enorme professional i sabia perfectament el que volia i el que podia esperar de mi, de manera que les condicions de feina van ser perfectes. Un plaer absolut». Als seus 85 anys, Renato Casaro continua pintant i somiant amb el cine. Enrere ha quedat, això sí, la seva etapa com a autor de cartells de pel·lícules, deixant un llegat descomunal del qual l’artista se sent justificadament satisfet. «Tots aquests pòsters són fills meus i per això em resulta tan difícil respondre quan em demanen que n’esculli un. Alguns han suposat un pas molt important en la meva carrera, com el de Conan. D’altres m’han fet guanyar premis. Però el que més em satisfà és la gran varietat d’estils, tècniques i conceptes que representen tots ells. Gràcies a ells he fet realitat els meus somnis d’infància i he disfrutat de cada moment. ¡La meva vida ha sigut com una pel·lícula!». I si pogués escollir, ¿qui li agradaria que fes el cartell d’aquesta pel·lícula? «Bob Peak o Drew Struzan. Tot i que el més lògic seria que el fes jo mateix, ¿no?».

Renato Casaro, l'últim pintor de pel·lícules

El festival de Sitges presenta un documental sobre l'artista, llegenda viva del cartellisme cinematogràfic

«Hem fet la pel·lícula per ensenyar a aquests friquis del Photoshop com es treballava abans», assegura

El més llegit