Sílvia Pérez Cruz: «Sembla que el de Rosalía sigui un ofici diferent»

Sílvia Pérez Cruz reflecteix a ‘Farsa (gènere impossible)’ la seva inclinació per la fusió de les arts i recull cançons elaborades per a espectacles de teatre i de dansa (com ‘Grito pelao’, amb la ‘bailaora’ Rocío Molina) i per a pel·lícules (‘Joseph’, la cinta d’animació que s’estrena aquesta tardor), així com alguna raresa (la peça ‘Estimat’ procedeix del disc japonès ‘Joia’). Composicions, gairebé totes, de la seva autoria, amb uns quants textos poètics (Miguel Hernández, Ana Maria Moix, Sylvia Plath) i gravades expressament per a l’àlbum, que veu la llum aquest divendres i que presentarà en solitari al Palau (11 de novembre) i amb la Farsa Circus Band al Liceu (11 de desembre). Concerts del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que acollirà dos recitals seus més a Barts: el 29 d’octubre (amb Javier Colina) i el 24 de novembre (concert singular de la parcel·la del festival ‘retrat d’artista’, titulat ‘Abril del 2020’). ¿Un disc en què denuncia les falses aparences al món modern? Vaig estar donant molt voltes, sobretot arran de les xarxes socials, a la força que té avui dia la superfície, el que s’ensenya, i al contrast entre aquesta imatge tan feliç i poderosa i la fragilitat humana. Treballant en el Projecte Drama, del drama vaig arribar a la farsa i a la preocupació sobre els camins dins de l’art. El disc neix d’aquest diàleg entre disciplines, amb un homenatge a la meva mare, de qui ho vaig aprendre, perquè ella va crear una escola on es pintava i es feia música, ceràmica, fotografia, cine, teatre, mim... Aquesta escola de la seva mare, ¿la va encaminar a entendre la música des d’un enquadrament plàstic o pictòric? La música no només com a matemàtica de notes i estils, sinó també com a combinacions de colors, com a textures i equilibris. Això és molt natural en mi. Sempre, relacionat amb l’emoció. En el seu món, el tacte de la música sembla tan o més important que la melodia i l’harmonia. Aquella ‘Pena salada’ a veu i percussió. És veritat, i en aquest tema puc expressar el que havia pensat: un plor que es converteix en cant dalt d’una muntanya. Això de la percussió i la veu em sonava ancestral, però fet d’una manera molt elaborada. De terra, però amb unes veus oníriques. «Tinc una manera de cantar en castellà del sud. No és una interpretació teatral» El disc passeja per diversos gèneres, com la ranxera a ‘Mañana’, però d’una manera difuminada. No penso en estils, però en aquest disc hi ha unes voluntats: ‘Mañana’ diu; «Cuando yo muera, amado mío, no cantes para mí canciones tristes», i vaig pensar, ¿qui, al món, canta les penes amb alegria? I me’n vaig anar a Mèxic i a la ranxera. Un altre cas és ‘Estimat’, una cançó d’amor, que em demanava fer-la com un bolero. Des de sempre, quan canta en castellà ho fa pronunciant la ‘c’ com una ‘s’, com al sud, i aquí, al ‘Tango de la Via Láctea’, adopta inflexions de Buenos Aires. No ho sé, és una cosa natural. Tinc una manera de cantar el castellà del sud. De vegades et converteixes en la cançó. No és una interpretació teatral. La cançó, de sobte, et demana alguna cosa. Aquests temes de l’àlbum venen de llocs diversos. ¿Què els dona unitat? El lloc on han sigut creats. La sonoritat, la microfonia, l’estat d’ànim... I la temàtica. He gravat aquest disc com a mare, i té a veure amb això i amb voler ser més a casa. El poema de Miguel Hernández ‘Para todas las madres del mundo’ és molt bonic perquè allà hi toquen Mario Mas i el seu pare, Javier Mas, que va ser músic de Cohen. Vam buscar una sonoritat una mica ‘coheniana’. Precisament, la cançó més escoltada de tota la seva discografia és ‘Pequeño vals vienés’, el ‘Take this waltz’ de Cohen (i Lorca). Aquest àlbum, ¿és una reivindicació seva com a autora? Sempre intercalo composició i interpretació. És veritat que els meus temes més escoltats són versions, tot i que aquí també hi ha ‘No hay tanto pan’, però amb aquestes em sento integralment, també. Sé que comercialment hauria de fer un ‘hit’ o alguna cosa així, però la meva relació amb la música segueix un camí diferent. «Hi ha alguna cosa en el trap que em costa i que té a veure amb el missatge de fortalesa i de poder que a mi em queda lluny» El seu món està arrelat en la cançó popular. Ara guanyen projecció altres músiques: hip-hop, trap. ¿Li arriben? Hi ha alguna cosa del trap que em costa i que té a veure amb el missatge de fortalesa i de poder, que a mi em queda lluny, perquè jo busco una altra cosa: la bellesa de la fragilitat. El missatge de ‘Farsa’ va per aquí: tanta exhibició de fortalesa et fa sentir molt fràgil. Hi ha una cantant que ve d’un lloc pròxim i que ha pres camins molt diferents: Rosalía. ¿Com ha viscut la seva evolució? Rosalía té molt talent, i una veu molt bonica, i m’ha fet reflexionar sobre el fenomen social. De vegades, m’ha semblat fins i tot que el seu és un altre ofici. M’ha fet pensar que els camins, voluntats i maneres de la música són infinites. És una bogeria, perquè s’hi barregen tantes coses: imatges, gèneres... Ella toca molts estils, i crec que li agraden tots, però no sé quin és el seu objectiu. De talent en té moltíssim. I de vegades veure-la és com mirar una pel·lícula. ¿El món del ‘hit’ i de la gran indústria? La sento molt lluny, quan ella surt de molt a prop. La seva magnitud se m’escapa. No la reconec. Però en la música hi ha la part de la fama, del poder, les tendències... S’hi barregen moltes coses. I l’art dona cabuda a tothom. És un aprenentatge de la vida. ¿I un compromís social? No tan social com humà. Pel que m’expliquen, la meva música acompanya una intimitat, i en un concert sento el ritual col·lectiu, de compartir coses per no sentir-nos tan sols. Sentir que tinc un públic molt divers, de tribus urbanes o situacions econòmiques molt diferents, em transmet molta pau.

Sílvia Pérez Cruz: «De vegades em sembla que el de Rosalía és un ofici diferent»

La cantant de Palafrugell publica 'Farsa (gènere impossible)', un àlbum fruit del seu diàleg amb el teatre, la dansa i el cine, que presentarà, al Palau i el Liceu

El més llegit