Mafalda, un concentrat de Beatles, Che i maig del 68

«Un informe britànic dona compte que durant els primers 50 anys d’aquest segle hi va haver 117 guerres en què van morir 42 milions i mig de persones. Miri la mort, quin èxit de taquilla», diu Mafalda, sorpresa i amb el diari a la mà. La tira va començar a circular a ‘Primera Plana’, la revista de la classe mitjana il·lustrada, el 29 de setembre del 1964. Cinquanta i cinc anys i un dia després, Joaquín Salvador Lavado, més conegut com a Quino, va abandonar el món. I una altra vegada la mort, aquesta mort, la del creador d’un dels personatges més universals de l’Argentina, va inundar de perplexitat i dolor a generacions de lectors. Quino era molt tímid. L’envoltava el silenci. Sempre es va expressar millor a través del dibuix i l’humor, que van trobar en Mafalda nom més ecumènic. Ella va fer parlar Umberto Eco i els acadèmics de Harvard, va circular d’Espanya a la Xina, de França a Singapur. En qualsevol punt del globus algú sabia d’aquesta nena que ballava al compàs de ‘I’m looking through you’ i la veu de Paul McCartney, i desafiava les convencions d’un temps que simbolitzava com a aberració a la sopa. «Al món els problemes es van donant en espiral, mai de la mateixa manera. L’època que jo feia Mafalda no es repeteix, tota la joventut tenia ideals polítics per començar, i crèiem, amb els Beatles, el Che Guevara, el papa Joan XXIII i el maig francès del 68, que el món estava canviant cap a millor», va dir Quino, una i mil vegades. Un llinatge Ni Mafalda ni els seus dibuixos van sorgir del no-res. Quino va abeurar de la gran tradició de l’humor gràfic i el còmic argentins, que tenen antecedents notables ja el 1928, amb el ‘Patouruzú’, de Dante Quinterno i Calé i el seu ‘Buenos Aires en camiseta’, així com les revistes ‘Rico Tipo’ i ‘Tía Vicenta’, que solien llegir-se en clau política d’un país travessat pels cops militars. L’Argentina era també llavors una referència regional i inclusivament mundial de la historieta amb les revistes ‘Hora cero’ i ‘Frontera’ al capdavant, els elencs de la qual comptaven amb figures com Alberto Breccia i el jove emigrant italià Hugo Pratt. Quino devorava aquests exemplars. Aquesta va ser part d’una educació sentimental que, per descomptat, va incloure la literatura i, sobretot, la música. Mafalda ha sigut des dels seus inicis una clau interpretativa de les crisis nacionals a l’Argentina. El seu propi creador es va permetre la conjectura del que hauria passat amb ella d’haver tingut carnadura: una víctima del terrorisme d’Estat i els militars, com moltes de les lectores que es van sentir interpel·lades amb la seva mirada. Mafalda també es manté a l’ordre del dia perquè els temes que la inquietaven mantenen la seva presència com una ombra. «Jo no vull la meva inflació, ¿i vostè?», es preguntava el 1966 quan l’Argentina iniciava una sèrie de devaluacions que inclourien 1975, 1981, 1989, 2001 i 2019 com altres episodis de la mateixa naturalesa. Molt més que Mafalda Mafalda, els seus pares i el seu germanet, Guille, els seus amics Felipe, Manolito i Susanita, es van acomiadar dels seus lectors el 25 de juny del 1973 i en la revista ‘Siete días’. L’Argentina iniciava un cicle d’esquinçaments polítics que, dos anys més tard, van obligar ‘Quino’ a exiliar-se a Milà. Va retornar al país el 1981, quan l’última dictadura militar encara es creia eterna. Vint anys després, enmig d’una altra desfeta, coneguda com ‘el corralito financiero’, va tornar a fer les seves maletes. Aquesta vegada es va arrelar a Madrid, tot i que retornava a Buenos Aires per diversos mesos. Els últims anys de la seva vida el van trobar a Mendoza, la seva província natal, envoltat dels seus nebots i la serralada dels Andes. A la capital s’ha aixecat una estàtua que evoca el seu personatge emblemàtic. Es troba al barri de San Telmo. Però ‘Quino’ va ser molt més que Mafalda. De fet, el seu primer llibre d’humor va aparèixer abans: ‘Mundo Quino’. I aquest món es va continuar expandint amb els anys. En un sol quadrat solien concentrar-se en alt grau el sarcasme i la indignació. L’escena on un home, en aparença erudit, puja a l’esquena del seu majordom per extreure d’una profusa biblioteca un llibre de Marx, resumeix potser com poques la capacitat de Quino per córrer-li els vels a la realitat. Serà sempre recordat per aquest ull incomparable.

Mafalda, un concentrat de Beatles, Che i maig del 68

El dibuixant va encapsular en Mafalda l'esperit de la dècada del 1960

El més llegit