Festival Terrer: tossut, sensible i fèrtil com el Priorat

Hi ha festivals rutina i festivals aventura. I l’aventura del festival Terrer va començar divendres amb una desena de vehicles fent marxa enrere per una pista de terra que moria en una riera. Els GPS havien donat instruccions equivocades i els mòbils no tenien cobertura. Era nit tancada i només l’ajuda d’una veïna que passejava els gossos per allà va reconduir el ramat de cotxes extraviats fins al Mas de Sant Marcell. Uns inversors van comprar el 1998 aquesta masia del segle XII amb intenció de muntar-hi un celler. Una dècada després, amb la crisi, la finca va tornar a quedar abandonada. Un dels inversors era Joan Manuel Serrat i el pla implicava construir un hotel de luxe amb dos heliports. I una vegada a Mas Sant Marcell, enorme sorpresa. Unes 300 persones assistien a un concert d’indie-rock. L’escena era llunyanament familiar. Com abans del coronavirus. El trio Súper Gegant escopia distorsió velvetiana en un local fosc i voltat. L’únic diferent era que la gent estava asseguda en taules separades. La volta era tan immensa que més que el Sidecar, allò semblava Razzmatazz. Era la sala de botes del celler que mai havia sigut. Després va actuar-hi Núria Graham, que també es va perdre de camí al concert. I també va quedar fascinada per aquest subterrani tresor arquitectònic. Vents de 90 quilòmetres per hora En realitat, l’aventura havia començat al matí. El serè, un vent sec i fred del nord-oest, fuetejava amb tanta força que va caldre ressituar l’escenari a cobert. La vetllada indie s’hauria d’haver celebrat al costat de les vinyes de la finca, però es va traslladar al celler, sota terra, en l’‘underground’ del Priorat. Aquesta comarca ha superat la fil·loxera, la guerra civil i una de les postguerres més dures. Faria falta alguna cosa més que una pandèmia i ratxes de 90 quilòmetres per hora per tombar la quarta edició d’aquest festival de música que també proposa al públic conèixer els vins de Montsant i Priorat i paisatges de la zona. Al Terrer, un cap de setmana de concerts no significa assistir a 80 concerts en tres dies. Si de cas, recórrer 80 quilòmetres per veure tres concerts. Perquè cadascú es programa en un poble diferent. Dissabte al migdia, el de l’acordionista Carles Belda i el joglar Jaume Arnella havia de ser a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant, a mil metres d’altitud. Algun hauria tocat el cel d’una ventada, així que es va ressituar a la Morera de Montsant. Allà, l’alcaldessa va aprofitar per demanar «poder sobreviure»: llum, aigua i connexió a la xarxa. Divendres, el poble va patir l’enèsima apagada. Arnella els va cantar un romanç de collita pròpia sobre aquesta comarca en la qual l’Administració no va invertir en carreteres fins que els locals ja havien emigrat. En alguns festivals deixes un concert a mitges per anar a veure’n un altre. Aquí s’acaba un concert, fas una copa de vi, vas a dinar i condueixes mitja hora entre vinyes escarpades, oliveres i revolts tancats fins al pròxim enclavament. Al teatre L’Artesana de Falset Los Sara Fontán presentaven la seva cabalosa polirítmia violinística amb la ballarina Sònia Gómez. Alguns números van ser realment fascinants. Gairebé ningú coneixia el duo, però els valuosos silencis i els aplaudiments finals van confirmar que per al públic va ser tot un regal descobrir aquesta música abrupta, tossuda, torbadora. Bastant prioratina, sí. Concertista del segle XXI Diumenge, la guinda: Carles Viarnès, en el refectori de la Cartoixa d’Escaladei. El piano de mitja cua al centre d’aquesta sala en la qual els cartoixans es reunien a dinar l’últim dia de la setmana. Al seu voltant, el públic. Un dia més, entrades esgotades. «No fa falta que apagueu els mòbils: no hi ha cobertura», va anunciar el coorganitzador del festival. I Viarnès va emprendre aquest viatge tan seu que el permet tocar al Sónar sense opinió antiga en un monestir del segle XII sense semblar futurista. Dilatant, esgarrapant i multiplicant les notes amb sintetitzadors i efectes. Amb molts aparells, però gens aparatós. L’experiència de sentir-lo allà no es pagava, de cap manera, amb el preu de l’entrada. ¿Quantes vegades surts d’un festival amb aquesta sensació? Una altra imatge insòlita a tall d’epíleg: aquest lleuger embús que es va formar a la sortida, al claustre, de gent que volia comprar algun disc. Terrer no és un festival de luxe vinícola ranci, d’aquests amb gran patrocini bancari i solemnes propostes clàssiques. La majoria del públic és de la zona, tot i que també s’acosta gent de Reus, Ulldecona i altres localitats amb poca oferta de música en viu. Les entrades ronden els 20 euros, tot i que els habitants dels pobles que acullen actuacions i aporten modestes subvencions tenen descomptes d’un 25%. És un festival que es finança, sobretot, amb la venda d’entrades, tot i que també té un públic fix, treballadors d’empreses, principalment cellers, que brinden petits patrocinis i obtenen lots d’entrades. Tot se sustenta en un subtil sistema de sembra i collita cultural que en la seva quarta edició ja aconsegueix cobrir despeses. Divendres se celebra el segon i últim cap de setmana del festival amb concerts de Joan Garriga, Magalí Sare, Guillem Roma i Biel Majoral, entre d’altres. La majoria d’entrades han volat. No s’espera que torni el serè.

Festival Terrer: tossut, sensible i fèrtil com el Priorat

Contra vent i pandèmia, la mostra musical ha sembrat actuacions abruptes i fascinants en cellers, teatres i monestirs de la comarca

El més llegit