«Patria» també és una novel·la gràfica

Francament, sembla que parlar avui de «Patria» no necessita gaires pròlegs. Lamentablement el ja famosíssim escàndol polític amb el cartell promocional de HBO, que emetrà l’adaptació de la novel·la de Fernando Aramburu al format de sèrie televisiva, ha aixecat polseguera en el camí. La telesèrie s’estrenarà el pròxim 27 de setembre a Telecinco i HBO. No anirem més enllà sobre el tema perquè aquí es parla d’una novel·la gràfica i la seva portada no genera cap mena de dubte: la dona que ens dona l’esquena en aquesta il·lustració és la viuda d’una víctima de la banda terrorista, i és, d’alguna manera, protagonista de «Patria» (Planeta Còmic). No hi ha equidistàncies. Sí que hi ha, amb tot, un acostament honest a totes les parts. Sense caricatures, amb profunditat i molt dolor. Toni Fejzula, autor d’aquesta novel·la gràfica, va néixer a l’antiga Iugoslàvia i, tot i que fa dècades que viu a Barcelona, els temes del llibre el toquen molt de prop (no només ho ha declarat, el lector ho sent). Sap el que suposa una societat fracturada per una falç de violència. De moltes violències: de les mirades trobades en una fleca al tret a boca de canó al carreró fosc. Una fractura que, em temo, només pot entendre del tot qui l’ha patit d’alguna manera, directament o indirectament, i aquest és un dels aspectes més destacables d’aquest còmic: transpira empatia i emana coneixement del dolor, de l’horror. Es condemna sense proclames, es denuncia sense polítiques ni didactismes, es plora, entre vinyetes, perquè en definitiva una societat segrestada per la violència extrema no és una societat lliure. Ni feliç. Per descomptat tota aquest devessall de sentiments intensos davant la lectura del còmic seria impossible sense una execució tècnica més que bona i de la qual han de destacar-se no poques fites. Cal fer les coses fabulosament bé per sostenir un drama coral tan pròxim a la nostra memòria, el nostre cor i les nostres tripes, però que mai contraria el lector, sinó que el fa reflexionar. I cal talent perquè aquestes tres-centes pàgines ens atrapin, fins i tot sota el pes d’una narrativa densa, difícil, fragmentària: els diàlegs són exactes i punyents (es diu, però també es calla); les escenes estan impregnades d’una pressió de difícil descripció sense l’ús del dibuix i el color (crec sincerament que molts matisos emocionals s’aconsegueixen no amb «la trama», sinó amb el color i amb aquest dibuix dur, aspre). Aquest còmic és un tour de force, unes pàgines magníficament dissenyades, d’enorme elegància, amb una ocupació del color aclaparador (una mica impressionista, una mica expressionista, que ens involucra i ens genera estats d’ànim). No és una lectura senzilla. No ho és pel fons, òbviament dur, però tampoc per la forma, que pressiona una mica el lector per obligar-lo a penetrar al seu interior, a capbussar-s’hi. Sense cabrioles excessives, només sabent molt bé què es vol explicar i com explicar-ho. Aprofiteu que «Patria», de HBO, serà sens dubte la sèrie de la temporada i aconseguiu aquesta altra versió de la novel·la. I amb l’obra original, que per alguna cosa va ser al seu dia Premi Nacional de Narrativa 2016. Intueixo que en totes les seves versions valdrà la pena. És necessari reflexionar també en els racons més dolorosos, i «Patria» ho fa amb un tacte i sentit emocional impecables.

«Patria» també és una novel·la gràfica

Toni Fejzula adapta al llenguatge del còmic la novel·la homònima de Fernando Aramburu, un relat sobre el dolor que ha suposat l'existència d'ETA al País Basc

El més llegit