La cara B de Susan Sontag

Susan Sontag va ser una estrella intel·lectual en un moment en què aquesta categoria estava copada per autors que utilitzaven la testosterona com a gasolina per a la seva literatura, com Philip Roth i Norman Mailer. Sontag, la forta, la guerrera, no va desentonar en aquesta lliga. Va acceptar la seva corona amb autoritat i altivesa i va ser respectada amb una barreja d’adoració i incomprensió pel seu brillant cervell analític. Un tipus de pensament el seu poc nord-americà, més pròxim als seus parells francesos Jean-Paul Sartre o Roland Barthes, que el portaria a reflexionar en profunditat sobre alguns dels fenòmens culturals més substancials del segle XX en assajos fonamentals com ‘Sobre la fotografía’, la malaltia i les seves metàfores o ‘Contra la interpretación’. Però més enllà d’això i sorprenentment Sontag va ser ‘famosa’ i a penes sense proposar-s’ho perquè mai va acudir a un programa televisiu, tot i que fos una més de la bohèmia daurada novaiorquesa dels 60, l’esquerra exquisida de Leonard Bernstein, Richad Avedon, Jacqueline Kennedy o Andy Warhol. Mai es va perdre una festa. Una pensadora estimada per la càmera, tallada pel motllo de grans dives de Hollywood com Joan Crawford o Bette Davis. Com elles, també va arrossegar fama d’intransigent i terrible si les circumstàncies no s’atenien al que ella esperava. Mai va estar per a tonteries o per tractar amb indulgència qui, segons la seva opinió, no s’ho mereixia. I és que moltes vegades, la granítica Sontag feia por. Parlar malament de Sontag El relat de les insolències i la proverbial mala llet de l’autora reapareix una vegada i una altra a ‘Sontag. Vida y obra’, biografia en la qual el novaiorquès Benjamin Moser ha abocat bona part de les contradiccions de l’autora i per la qual va guanyar el Pulitzer 2020 en aquesta categoria. I és que parlar malament de Sontag ha sigut durant anys l’esport favorit dels còctels de Manhattan on «fins i tot les víctimes del seu mal humor –explica Moser– estaven encantades d’haver patit un desaire seu per poder explicar-lo com un xafardeig». Tant és així que bona part del coneixement que molts tenien de Sontag s’enfocava més cap a la seva aspra personalitat que a la seva categoria intel·lectual. «I és que vaig descobrir que molta gent era capaç de parlar d’ella, amb un coneixement més aviat superficial, però pocs l’havien llegit». Moser la segueix des dels seus inicis, quan era Sue Rosenblatt, una noia d’Arizona, on es va criar, amb grans aspiracions i que va canviar el seu cognom a Sontag, el segon marit de la seva mare, perquè sonava menys estranger, és a dir, menys jueu. Amb prou feines tenia 18 anys quan es va casar, a poc de conèixer-lo, amb Phillip Rieff, un professor amb qui es porten 10 anys i a qui acaba regalant l’autoria del primer assaig, que va firmar ell a condició que no li tragués la custòdia del fill de tots dos, l’avui escriptor David Rieff. Per llavors, l’autora ja havia descobert la seva bisexualitat, amb l’especificació que tot i que va tenir relacions amb homes, va ser amb les dones amb qui va mantenir les convivències més estables. El treball de Moser incideix en una acusació que persegueix l’autora des de sempre: el fet que sent feminista i que la seva relació amb la fotògrafa Annie Leibovitz fos coneguda, ella mai es va destapar públicament com a lesbiana. Foc encreuat biogràfic Moser no ho ha tingut fàcil per abordar el relat de la vida de l’autora perquè durant la seva elaboració es va trobar al mig d’un foc encreuat entre el fill, David Rieff, i l’amant, Leibovitz. La relació entre tots dos va explotar per un assumpte que de segur a la mateixa Sontag li hauria agradat examinar des del punt de vista filosòfic: ¿és lícit que Leibovitz fotografiés les últimes hores de l’autora al seu llit de mort i fins i tot després, quan ja només era un cadàver? I encara més: ¿és lícit que aquestes imatges formessin part d’una exposició pública? El biògraf, com sol passar, s’ha vist al mig d’un foc encreuat entre els dos bàndols. Primer, perquè la proposta va partir de Rieff, que li va donar accés a la totalitat dels diaris i a tota la documentació de l’autora i això li va tancar la porta d’accés a Leibovitz durant cinc anys. «Fins que un dia, Annie Leibovitz em va fer trucar i vam parlar durant hores. Ella em va transmetre una imatge sobre la seva relació que no es corresponia amb la llegenda oficial, de discussions dramàtiques davant de tot el món, amb una Sontag dominant i una Leibovitz submisa». Sigui com sigui, a Rieff no li ha agradat gens el resultat, ja que és un llibre que s’allunya de l’hagiografia i explora totes les facetes: «Ha sigut molt complex perquè la mateixa autora establia una gran diferència entre la seva vida privada i la seva vida pública, i fins i tot era capaç de donar diverses versions de la mateixa cosa». Tot i que Sontag havia participat activament en contra de la guerra del Vietnam, va ser el seu activisme durant el setge de Sarajevo, on va muntar un mític ‘Esperant Godot’, el que la va fer créixer com a intel·lectual en els últims anys. Per Moser bona part del que va escriure en el seu moment, els seus escrits sobre feminisme, tan al centre del discurs actual, o el seminal ‘La enfermedad y sus metáforas’ –que va reescriure amb l’aparició de la sida–, pot servir de far a aquests temps de pandèmia.

La cara B de Susan Sontag

Benjamin Moser presenta la seva controvertida biografia sobre l'autora, que li va valer el Pulitzer i el rebuig de David Rieff

El més llegit