Emmys 2020: entre la comoditat i l'avantguarda

Potser ens equivoquem al parlar de les acadèmies televisives o cinematogràfiques com si fossin corts, juntes o parlaments que es reuneixen per debatre sobre el futur creatiu dels seus mitjans i obrar en conseqüència. Però parlem de més de 24.000 persones molt diverses, tots professionals de la indústria, que poden veure tanta televisió com els crítics o no sentir la mateixa passió per veure-la que els fans més entregats. És un error llegir els Emmy com un senyal de la televisió per venir. És més apropiat llegir-los com un recopilatori de títols que, per uns motius o d’altres, han deixat una empremta en la passada temporada. I si fos un recopilatori musical, en casset, diguem-ne, el d’aquest any seria bastant desconcertant: la cara A seria plena d’agradable però oblidable pop dels vuitanta, mentre que la B seria un encreuament de hip-hop rabiós i cançons àcides d’autor. El costat amable El costat amable d’aquests Emmy està representat per ‘Schitt’s Creek’, petita comèdia canadenca que l’any passat va guanyar presència en els premis i que el 2020 ha sigut observada com una mena de miracle en tots els seus departaments creatius. Va ser emotiu veure premiats Catherine O’Hara i Eugene Levy, vells companys en els falsos documentals de Christopher Guest (ja estaven casats a ‘Very important perros’), però tant premi va acabar sent una mica exagerat: ¿Emmy a la millor direcció de comèdia davant la gran ‘The Great’? La passió només s’explica, potser, pels temps estranys que ens ha tocat viure. És fàcil imaginar els votants recorrent a ‘Schitt’s Creek’ per tornar a sentir-se com en aquells dies en què posar una comèdia era com encendre una estufa: et feia sentir millor amb el món, entendre’t millor amb la família i acceptar els veïns. En temps com aquests, la misantropia de ‘Curb your enthusiasm’ i la densitat filosòfica de ‘The good place’ semblen més difícils d’abraçar. El costat agosarat Paradoxalment, els Emmy també s’han atrevit a impulsar sèries de la inquietud de ‘Watchmen’, una condemna del racisme sistèmic dels EUA en clau d’història de superherois més enllà de les lleis de la física i del temps, o ‘Succession’, amb la qual podem recordar minut a minut que pel món pul·lula gent que té un nivell de vida inversament proporcional a la seva estatura moral. Quan els fans i els crítics (que, de debò, també som fans) parlem del futur de les sèries, ens referim a títols com per exemple: narracions de llarg recorregut que ignoren clixés formals televisuals i serveixen per qüestionar el nostre temps, ja des de la fantasia o el realisme més cruent. Títols com, per exemple, ’Podría destruirte’, que tant de bo l’any que ve arrasi com aquest ho ha fet ‘Watchmen’. Els premis amb ressonàncies polítiques no van acabar, sigui com sigui, amb els dos títols de dalt: també van rebre l’Emmy (tercer en cinc anys) Uzo Aduba pel seu paper de la congressista Shirley Chisholm a ‘Mrs. America’, i el de millor direcció a Maria Schrader per ‘Unorthodox’, un relat emotiu sobre la independència femenina. Alemany, per a més senyals. Continuem esborrant fronteres i demolint murs.

Emmys 2020: entre la comoditat i l'avantguarda

L'acadèmia televisiva va voler recompensar ahir tant a les sèries de tota la vida com a les del futur

El més llegit