Llançar un disc anomenat ‘Siento muerte’ en meitat d’una pandèmia mundial pot ser pertinent, o ser considerat el més impertinent, també. Però els barcelonins Mujeres no volien tant provocar com fer-se un homenatge a si mateixos: ‘Feels dead (Siento muerte)’ ja va ser el títol d’un tema seu del 2015, de quan encara cantaven, sobretot, en anglès.
«La idea partia d’un disc anterior [’Marathon’, del 2015]», explica Yago Alcover (guitarra i veu). «El títol fa referència a com veiem el món, que està fet un parrac». Però del que tracta realment l’àlbum, com aquest grup en general, és de la necessitat de trobar vàlvules d’escapament per a aquesta foscor. Explica Pol Rodellar (baix): «A un món que se’n va a la merda, hem de trobar aquests espais on poder disfrutar i estar còmodes. Pot ser aquest disc, els seus deu cops d’afecte. O els concerts». (Yago): «És com una contradicció tremenda: parlem que el món s’està acabant, ¡però després el nostre bolo és un desgavell brutal!».
Ho saben els qui els han vist i ho anhelen comprovar els que encara no. Segurament molts dels seus espectadors de dissabte, dia 19, al Fòrum, seran repetidors, però no tots: Mujeres és un fenomen alternatiu en permanent creixement, un barco al qual ha anat pujant molt públic de la capital («a Madrid ens escolten més que aquí», diu Yago) i públic de diferents edats. Yago: «Luis [Fernández, fundador del segell Sonido Muchacho] té aquesta cosa de treure molts primers discos, de descobrir grups. O de llançar-los, si vols. Tot el que treu repercuteix en el públic jove. Hi ha gent que ens descobreix ara. ¡Mare meva! Amb el que ha plogut».
Gairebé com el ‘difícil segon disco’
I tant que ha plogut. De fet, l’anterior disc de Mujeres, ’Un sentimiento importante’, del 2018, era una celebració dels seus deu primers anys de rock i amistat. Alhora, era una nova alba, perquè per primera vegada s’atrevien a publicar un àlbum íntegrament en castellà, animats i inspirats pels peruans Los Saicos. «El pitjor va arribar després –diu Arnau Sanz (bateria)-. Treure un disc en castellà era un tot o res, i va funcionar molt bé, gairebé massa». Pol: «Al principi, teníem la sensació d’haver de lluitar contra un Leviatan, com si fos una cosa impossible».
A més, aquesta vegada buscaven lletres més elaborades. Yago: «En les cançons del primer, fèiem la lletra al final de tot, però molt al final. Si faltava una paraula, posàvem ‘cara’ o ‘llum’ per posar alguna cosa. I després la gent ens deia: ’¡Oh, quina cançó tan bonica!’ (rialles)». Arnau: «Ara, a cada cançó hi ha frases dels tres, i jo crec que això ho fa interessant: després d’una frase metafòrica en trobes una de més directa».
Frenesí distanciat
En el moment de realitzar-se aquesta entrevista, els concerts organitzats pel Primavera Sound al Fòrum encara eren uns grans desconeguts. I al grup li intrigava la idea de com seria tocar «davant de no sé quantes persones assegudetes», com deia Pol. Per a Arnau, el bateria, recordem, no era un problema: «Jo veig assegut tots els nostres concerts i me’l passo molt bé, tios». Ara ja sabem com són aquests bolos, però continuarà estranyant que hi hagi tanta distància entre grup i gent, que no hi hagi ‘pogos’, que hagis de contenir-te per abraçar aquest vell amic durant algun clímax corejat. Pol: «Saps que no serà un concert normal, però gairebé per això, per ser allà, com a anècdota i cosa rara, jo compraria l’entrada».