«La tristesa és transforma en una eina / per treballar, com ho són per al fuster / una barrina, un martell / un ribot, una serra». La tristesa sobrevinguda és l’eina (més cisell o raspall que rasquen i poleixen que barrina o xerrac que esquincen i perforen) que ha utilitzat Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) per convertir en poemes les escenes viscudes o observades que agrupa en el seu primer llibre de poesia, ‘L’estiuejant’ (Edicions Vitel·la). Sovint són moments feliços, o d’èxtasi estètic. Fulgurants (pot ser una breu il·luminació, però també llamp que fulmina). Perquè la tristesa ve després, quan el poeta constata que el passat ha quedat enrere, ha arribat l’abandonament o la ruptura o l’equilibri està a punt de trencar-se.