Desitjos tempestuosos, traumes del passat, dolor existencial, mort. L’ofrena és una d’aquestes pel·lícules amb una càrrega d’intensitat al caire d’una tragèdia grega, que resulten incòmodes pel grau de foscor que amaguen. Pot ser que, en ocasions, sigui massa excessiva, però almenys s’atreveix a mostrar sentiments viscerals de manera explícita, en un moviment a contracorrent dels temps que corren. 

Ventura Durall compon un triangle amorós de fons viciat acompanyat per un grup d’actors que hi deixen la pell i, tot i que l’experiència pugui ser irregular, si s’aconsegueix entrar en aquest remolí d’obsessions i culpa, el recorregut val la pena.