Isabel Coixet: «Soc 'madame bassal', em llanço de cap a les coses més complicades»

El premi de Cinematografia 2020 que atorga el Ministeri de Cultura i Esport anirà a parar aquest any a mans de la directora i guionista catalana Isabel Coixet (Barcelona, 1960). El jurat ha destacat el seu inconformisme, la seva versatilitat, llibertat i valentia a l’hora d’assumir riscos, així com la projecció internacional del seu treball i la seva capacitat per obrir nous camins dins el cine espanyol al llarg de més de tres dècades. Es tracta de la segona cineasta a aconseguir aquest premi de Cinematografia des que s’instaurés el 1980. La primera va ser Josefina Molina l’any passat. Al llarg de la seva carrera, Isabel Coixet ha acumulat vuit Goya, així com la medalla d’or de les Belles Arts el 2009 i és ambaixadora honorífica de la marca Espanya. ¿Com ha rebut la notícia d’aquest guardó tan important? Estava a casa escombrant i m’ha agafat per sorpresa. La trucada del ministre a la una del migdia era l’últim que m’esperava. M’ha donat molta alegria també, és clar. El jurat, entre altres qüestions, ha valorat el seu compromís amb les noves generacions. Em sembla una obligació intentar ajudar els més joves. Sempre tinc molt present que a mi no em va ajudar ningú, ho vaig haver de fer tot jo sola, per això, sempre que puc llegir guions i apadrinar algú, ho faig amb molt gust. ¿Quina ha sigut la seva última aposta en aquest sentit? Un projecte molt bonic que es diu ‘Cartas mojadas’, d’una cineasta anomenada Paula Palacios. S’ha presentat al Festival de Màlaga i ha guanyat el premi del Públic. És un documental increïble sobre la travessia dels refugiats al Mediterrani i el que passa després de les operacions de rescat. A la carta que acompanya el premi també diu que vostè és un referent imprescindible sense el qual el cine espanyol no seria el mateix. A veure, són les coses que se solen dir, però l’important és que ara hi hagi més dones cineastes que serveixin de referent. Quan jo estudiava estaven Agnès Varda, Chantal Akerman i poques més, així que pensar que arribaria molt lluny amb aquesta perspectiva era gairebé una quimera. Ara les joves tenen molts més referents i això sempre és un estímul. Vostè es va atrevir a marxar a l’estranger per fer una pel·lícula independent i es va construir un prestigi internacional quan aquí tot això semblava impossible, o almenys no era l’habitual en aquell moment. És que mai m’he identificat amb el terme «normal». Soc Madame Charcos, els meus amics m’anomenen així. Em tiro de cap a les coses més complicades. Suposo que hi ha alguna cosa en la dificultat que em fa créixer. ¿Com es porta amb els reconeixements i guardons? Quan em donen un premi penso que no me’l mereixo i si no me’l done, penso que és perquè no me’l mereixia. És com el gat de Schrödinger, no hi ha manera de sortir d’allà. Però aquesta necessitat de fer coses que suposen un repte crec que és un dels meus escassos mèrits. Apuntar-me a un bombardeig. ¿Quin serà el seu pròxim repte? Faré un programa a Radio 3 que es dirà ‘Alguien debería prohibir los domingos por la tarde’. Parlaré de coses que m’agraden i intentaré no esmentar les que no m’agraden. Bé, ja ho veurem. Es parlarà de música, de llibres, d’idees i estarà carregat de melancolia, de la que t’atrapa els diumenges a la tarda. ¿Per què he acceptat aquesta proposta? No ho sé. Si em plantegen una cosa que mai he fet però que m’estimula, penso que ho he d’intentar. I segueixo intentant-ho. En els últims tres anys, el Premi Nacional de Cinematografia ha anat a parar a tres dones, la productora Esther García, la directora Josefina Molina i ara a vostè. ¿Què li sembla que per fi es reconegui el treball de les dones en la indústria del cine al nostre país? Em sembla que el premi mai farà curt pel que fa a la llista de candidates. Josefina Molina va ser una pionera tant en cine com en televisió. Esther García ha treballat en la producció des que era adolescent. No sé la llista completa de dones que han guanyat el guardó, però segur que n’hi ha menys que homes. Això d’aquests anys mostra un despertar. És un reconeixement no només a les nostres trajectòries, sinó a la nostra existència: «Hola, som aquí i també expliquem històries». ¿Com veu el panorama cinematogràfic en aquests moments? És molt difícil elucubrar. Tots estem en una mena de corda fluixa. Però crec que no podem esperar que això s’acabi perquè no sabem quan serà. Així que haurem de navegar com podrem dins de la incertesa.

Isabel Coixet: «Soc 'madame bassal', em llanço de cap a les coses més complicades»

Aquest diari entrevista la directora poc després d'haver-se conegut la concessió del Premio Nacional de Cinematografía

El més llegit