La Mostra de Venècia desafia la pandèmia

Sobre el paper hi ha pocs esdeveniments la celebració dels quals resulti més desaconsellable en aquests temps que un festival internacional de cine, però això no ha impedit que des d’avui i al llarg dels pròxims 12 dies tingui lloc la 77a edició de la Mostra de Venècia. Els seus responsables, això sí, s’hi juguen molt. Al cap i a la fi, si les mesures que han planejat per mantenir el virus allunyat resulta que no són efectives, el seu afany a erigir-se en artífexs del primer gran certamen cinematogràfic des de l’esclat de la pandèmia podria acabar provocant un supercontagi descomunal. Sigui com sigui, inevitablement la por de la Covid-19 serà la gran protagonista de la mostra, tant pels canvis organitzatius que li ha imposat com pels efectes que ha tingut en la selecció de pel·lícules que la componen. Als grans mals... La Mostra, dirigida per Alberto Barbera, està decidida a blindar-se contra el virus. D’entrada, tots aquells visitants del festival que arribin des de fora de la zona Schengen hauran de fer-se una prova PCR dins de les 72 hores immediatament anteriors a la data del seu viatge, i una vegada a Venècia –sempre que el resultat de la primera fos negatiu, s’entén– hauran de fer-se’n una altra. Les comprovacions de la temperatura corporal seran constants tant en els accessos com a l’àrea on transcorre el festival, i l’ús de les mascaretes serà obligatori fins i tot a l’interior de les sales de cine. La selecció de pel·lícules és notablement més reduïda que en edicions anteriors i, per complir les normes de distanciament social, durant les projeccions moltes butaques estaran buides; i ningú que no hagi reservat una localitat abans hi podrà accedir. Per primera vegada, a més, els voltants de l’alfombra vermella seran d’ús exclusiu per als fotògrafs; ni els curiosos ni els caçadors d’autògrafs podran acostar-s’hi. També és cert, d’altra banda, que aquest any no hi haurà gaires autògrafs per caçar. Un desert vermell A l’alfombra vermella d’aquest festival hi sol haver embussos; el 2019, sense anar més lluny, hi van passar Brad Pitt, Meryl Streep, Scarlett Johansson, Joaquin Phoenix, Penélope Cruz, Kristen Stewart i Johnny Depp, entre moltes altres celebritats. Òbviament, el 2020 és diferent. En part per les restriccions que el virus ha imposat en els viatges internacionals i en part per la por generalitzada al contagi, la presència d’estrelles en el certamen serà anecdòtica. Pel mateix motiu, i malgrat que en els últims temps la Mostra s’ha consolidat com l’escenari perfecte per a l’estrena mundial de molts dels títols que acaben competint pels Oscar –aquí van veure la llum ‘Gravity’, ‘La forma del agua’, ‘Birdman’, ‘La La Land’, ‘Roma’ i ‘Joker’–, Hollywood no viatja a Venècia aquest any. A canvi, la programació inclou a un grapat d’autors procedents de la resta del món ben coneguts entre la cinefília. El rus Andrei Kontxalovski presentarà ‘Dear comrades’, recreació d’una matança d’obrers russos que va tenir lloc a Novotxerkassk el 1962; a ‘Laila in Haifa’, Amos Gitai s’endinsarà en una discoteca freqüentada per israelians i palestins, i el japonès Kiyoshi Kurosawa estrenarà ‘Wife of a spy’, drama d’època que combina romànic i suspens. D’altra banda, l’italià Gianfranco Rosi intentarà guanyar el seu segon Lleó d’Or –el primer el va obtenir gràcies a ‘Sacre GRA’ (2013)– amb el seu nou documental, ‘Notturno’, rodat al Pròxim Orient i centrat en les vides quotidianes de persones que han patit guerres civils, dictadures, interferències imperialistes i el flagell del terrorisme. I, a ‘The Duke’ el britànic Roger Michel recordarà la peripècia del taxista que el 1961 va robar un quadro de Goya de la National Gallery de Londres. L’hora de les dones En el passat, els responsables de la Mostra han sigut blanc de les crítiques a causa de la seva habitual desatenció a la diversitat de gènere; únicament dues directores van ser convidades a competir pel Lleó d’Or l’any passat, i només una el 2018. Aquest any, en canvi, vuit de les 18 pel·lícules a concurs han sigut dirigides per dones, i això convida a ser entès com un senyal de progrés però també admet una interpretació menys amable: hi ha d'haver una pandèmia perquè, obligat per l’escassetat de pel·lícules disponibles, aquest festival s’interessi pel cine femení. Sigui com sigui, és un pas endavant benvingut. Entre les autores a concurs destaca poderosament la xinesa Chloé Zhao, que fa tres anys va obtenir un èxit inesperat gràcies a ‘The Rider’ (2017) i el nou treball de la qual, ‘Nomadland’, adapta el llibre de no-ficció de Jessica Bruder sobre treballadors d’edat avançada obligats a convertir-se en nòmades per poder treballar; l’actriu Frances McDormand n’és productora i protagonista. La llista així mateix inclou la nord-americana Mona Fastvold, que a ‘The world to come’ viatja a l’Amèrica rural del segle XIX per explorar el relació entre les dones de dos grangers; la italiana Susanna Nicchiarelli, la quarta pel·lícula de la qual, ‘Miss Marx’, retrata a la filla de Karl Marx; i la bosniana Jasmila Zbanic, que a ‘Quo vadis, Aida’ recrea la matança de Srebrenica de 1995. El protagonisme femení no s’acaba aquí: l’actriu Cate Blanchett serà l’encarregada de presidir el jurat de la competició oficial, i el festival farà entrega de dos premis honorífics a l’actriu Tilda Swinton i la directora Ann Hui. Assortiment documental La no-ficció sol tenir presència destacada a la mostra italiana, i en aquest sentit l’edició que comença avui no és diferent. La programació inclou tant els nous treballs d’autors aclamats en l’àmbit del documental com incursions en el format per part de cineastes que han fet carrera en la ficció. En el primer grup destaquen ‘Crazy, not insane,’ exploració de la psicologia dels assassins en sèrie a càrrec de l’oscaritzat Alex Gibney, i ‘City Hall’, la visita del gran Frederick Wiseman –per a molts, el millor documentalista de la història– a les institucions governamentals de la ciutat de Boston; i el segon inclou autors de renom com Luca Guadagnino, que a ‘Salvatore – The shoemaker of dreams’ recorda la vida i l’obra del dissenyador Salvatore Ferragamo, i Abel Ferrara, de tornada al festival amb una mena d’autoretrat titulat ‘Sportin life’. També destaquem en aquest apartat ‘Hopper/Welles’, que captura la conversa de dues hores que Orson Welles i Dennis Hopper van mantenir el 1970. Ambaixadors d’excepció Aquest any la presència espanyola en la Mostra és escassa –cada any ho és– tot i que francament destacada. Pedro Almodóvar presentarà el curtmetratge ‘La voz humana’, basat en un monòleg escrit per Jean Cocteau el 1928 i protagonitzat per Swinton, i d’altra banda Álex de la Iglesia estrenarà en el certamen el primer episodi de la sèrie de terror que ha dirigit per a HBO, ‘30 monedas.’ Recordem que els dos cineastes han protagonitzat el seu propi pas triomfal pel certamen en el passat; el manxec va ser guardonat amb un Lleó d’Or honorífic fa només un any, mentre que el bilbaí va obtenir dos premis –millor direcció i millor guió– quan hi va competir amb ‘Balada triste de trompeta’ (2010).

La Mostra de Venècia desafia la pandèmia

Els profunds canvis organitzatius es reflecteixen en les estrictes mesures de seguretat, el menor nombre de pel·lícules i la presència anecdòtica d'estrelles a l'alfombra vermella

El més llegit