Mentre acompanya dos vells amics que emprenen un viatge pel desert a la recerca d’un terrorista, el primer llargmetratge d’Amin Sidi-Boumédiène ofereix un demolidor retrat de la violència física i existencial i la incomprensible bogeria assassina freqüents en l’Algèria de la dècada dels anys 90, durant la seva sagnant guerra civil. Per fer-ho, el director prescindeix d’una narració típica per centrar-se a generar paranoia i convertir el Sàhara en un espai claustrofòbic, i com a resultat ‘Abou Leila’ presenta una realitat alternativa de naturalesa essencialment al·legòrica, en la qual el cor de la foscor es localitza sota un sol abrasador i en la qual la distinció entre el que és humà i el que és bestial simplement es perd.

Mentre transita entre el ‘thriller’ metafísic, la ‘road movie’ al·lucinada i el ‘western’ horripilant, Sidi-Boumédiène es revela com el fill impossible nascut de la unió entre David Lynch i Michelangelo Antonioni. Amb el primer comparteix un imaginari que confon somnis i realitat, i del segon recupera els enquadraments sublims, la posada en escena de cossos exhaustos i la capacitat de les imatges de dir molt més –en aquest cas, sobre l’estat mental de dos homes habituats a l’amenaça i el terror constants– que el que qualsevol diàleg podria aconseguir.