La crisi sanitària de la Covid-19 ha afectat durament el sector musical i després de les noves mesures establertes que prohibeixen els concerts els músics són víctimes del que sembla una «matança cultural», segons Gagliardi, que té previst actuar divendres (22 hores) a Sa Qüestió, malgrat la incertesa per aquestes noves restriccions.

Gianni Gagliardi va néixer a Barcelona el 1987, va començar a estudiar violí amb cinc anys i després va tocar la flauta barroca i renaixentista en un conservatori de la seva ciutat. Als 15 anys es decanta pel saxòfon i, dos anys més tard, es trasllada als Països Baixos per obtenir un Bachelor en Jazz Performance al Conservatori d’Amsterdam. El 2011, gràcies a una beca d’AIE i Berklee College of Music, es trasllada a Nova York. Un any després, és guardonat amb una beca per a la nova escola Berklee València com a Ambaixador. Actualment és el director del Barcelona Jazz Collective, una plataforma per als joves compositors i improvisadors. 

¿En quin moment de la seva vida es trobava al començar la pandèmia?

En aquell precís moment estava de gira a Polònia i em quedaven al voltant de quatre mesos sense parar, tenia bolos cada dia per tot Europa, des del març fins ara. Amb la crisi del coronavirus es va cancel·lar tot, als tres o quatre dies de començar a actuar es va iniciar el tancament de les fronteres, es van cancel·lar molts vols i van tancar Noruega, on estava vivint, no podia tornar. Per tant, vaig decidir tornar a Barcelona a casa dels meus pares a passar el confinament, vaig haver de creuar Txèquia i Polònia per agafar un avió i tornar a Espanya.

¿Com ha viscut els mesos de confinament?

A Barcelona el confinament va ser una bogeria, el meu pare estava treballant en una clínica i la meva mare acabava de sortir d’un càncer i era persona de risc. Quan va acabar la quarantena necessitava sortir d’allà i vaig buscar una feina a Eivissa, un contacte em va ficar a Ecofeixes i el 15 de juny ja estava aquí. La meva intenció era quedar-me perquè tinc família i estic a gust, però m’han donat una residència artística a Suïssa i em traslladaré.

¿Li agradaria formar part de l’Eivissa Jazz Festival?

Sí, com a líder saxofonista hi he tocat en dues ocasions. Abans hi havia una cosa anomenada Circuits de Música Injuve per a la gent jove que, quan guanyaves, el premi era tocar a Eivissa, Getxo i Madrid. Després d’això no n’he pogut tocar més a l’illa, però m’agradaria.

¿Com l’ha afectat que es prohibeixin els concerts?

És una ruïna total, és terrible per a tothom, però el món dels músics està patint de la pitjor manera possible. Jo diria que el 95% de la feina dels músics no es cotitza, és a dir, només taxes un dia en cada bolo. Hi ha gent que fa tres anys que ho fa i potser només té tres mesos cotitzats. Per això, tots els ajuts que el Govern va donar per als autònoms nosaltres no els podíem tenir. Jo vaig tenir la sort d’acumular un any pagant autònoms, així que em vaig poder acollir a aquesta prestació i em va salvar, a més d’anar-me’n a viure amb els meus pares.

¿Què opina sobre les mesures restrictives al sector musical?

És terrible, com posar més pals a les rodes, fa anys que la situació és molt precària i no està gens regulada. Al sector de la música hi ha gent que viu de la gràcia de Déu, ningú et contracta per tocar, hi ha molt pocs ajuts i recolzament institucional a la música i a la cultura en general. No hi ha un caixet fix que es respecti, la gent et paga el que vol o directament no ho fa, al contrari que en altres països on hi ha sindicats molt sòlids que dicten els preus i tothom ho respecta.

¿Quants concerts ha hagut de suspendre?

Fins al moment he cancel·lat un mínim de 60 concerts o més des del març. L’última actuació que vaig fer va ser el 10 de març a Ostrova, a la frontera amb la República Txeca, i allà ja es començava a cancel·lar tot a Polònia.

¿Ha tingut temps per compondre i per assajar durant aquests mesos?

Igual que a molts amics músics els ha passat, et cau el món a sobre i no veus cap futur amb la música. No trobava cap motivació per compondre, vaig estar una mica deprimit. Quan la pandèmia va colpejar fort al març no sabia on ficar-me, de fet, era a casa dels meus pares i no podia tocar el saxo pels veïns i vaig estar tres mesos sense tocar una nota. A Eivissa vaig començar a tocar una miqueta, però com que he estat treballant ‘full time’ no he tingut ni energia ni temps per assajar.

¿En què es va inspirar per compondre el seu nou CD ‘Nomadic Nature’?

Al CD hi ha els meus temes originals que vaig gravar amb un grup de Nova York, molt bons artistes i amics meus. Érem un grup de músics que quedava cada dimecres a les 12 hores. Cada setmana portàvem temes i, arran d’aquestes quedades, van sortir moltes cançons, per això hi ha una mica de tot. El nom ‘Bikram’ al·ludeix al petit lloc on quedàvem, que semblava una sauna de la calor que feia. Dèiem que fèiem ‘Bikram Jazz’, ja que el ioga té una varietat amb aquest nom, que consisteix a fer esport exposant-se a altes temperatures, com nosaltres en aquesta petita habitació component.

¿Troba a faltar pujar a l’escenari?

Sí, tinc moltes ganes de tocar, ja no recordo pràcticament quin era el sentiment de pujar a un escenari. Segur que serà una mica estrany tornar. De fet, vaig tocar fa poc a Sa Qüestió amb dos músics cubans que viuen aquí a l’illa. Va ser el meu primer bolo després del confinament i va ser estrany, tothom amb les mascaretes a més de la por que tenen les persones d’assistir a aquest tipus d’esdeveniments. Tot és una mica estèril.

¿Què està suposant la crisi sanitària per a la cultura?

És la gota que fa vessar el got, si la cultura ja era molt feble ara l’està aniquilant. Són temps molt complicats per a la cultura i la música, sobretot en directe, que és l’aliment de tots els músics. El 90% de nosaltres vivim del dia a dia, sense cap tipus de seguretat ni estabilitat, i hi ha molta gent que se n’aprofita.