Hi va haver un temps, molt abans dels pedaços de nicotina i l’angoixa existencial de les Champix, que fumava fins i tot Popeye. Anaves a l’ambulatori –així es deia el CAP– i el metge et rebia amb el fonendo a l’orella i el paquet de Ducados sobre la taula, com si tal cosa: «Tus», «respira», «més fondo». Fumar era tan normal com viure. Els cigarrets, venuts fins i tot d’un en un als quioscos, constituïen un ritu de pas cap a l’edat adulta, una manera descarada de plantar-se al món, fins que la informació sobre els seus efectes perniciosos i, a partir dels anys 90, la legislació antitabac van anar estrenyent el setge sobre els fumadors. Ara, la maleïda Covid, emboscada en les gotetes voladores de la saliva –o això diuen–, ha expulsat de les terrasses els últims mohicans del fum. Sembla que la destinació final de qualsevol plaer passa per convertir-se en cendres de nostàlgia.