'Padre no hay más que uno 2': les cinc raons per les quals ha arrasat en taquilla

El seu primer dia d’exhibició, ‘Padre no hay más que uno 2: La llegada de la suegra’, va recaptar més de 460.000 euros i va aglutinar el 70% dels espectadors, cosa que va disparar els ingressos en un 150% respecte a la setmana anterior. Al cap de cinc dies, ja havia sigut vista per 3000.000 espectadors i havia acumulat 2 milions d’euros. A hores d’ara, ja ha depassat els 4,6 milions, i segueix pujant. I tot això en plena pandèmia, amb la paranoia de rebrots, amb el 20% de les sales tancades i amb limitacions d’aforament. ¿Qui va dir que seria impossible salvar el cine espanyol aquest estiu? Santiago Segura ha arribat disposat a demostrar que el públic estava desitjant tornar a les sales, però necessitava la pel·lícula adequada. Aquestes són les raons que expliquen el seu èxit. Un moviment d’alt risc Les sales de cine necessitaven un miracle. Després de mesos tancades, de suportar constants cancel·lacions de títols molt esperats, que provocaven una enorme falta de contingut a la cartellera, les xifres de recaptació semblaven indicar una crisi en el sector molt preocupant. Fins que ‘Padre no hay más que uno 2’. La llegada de la suegra’ va venir al rescat. Segura i Atresmedia es van atrevir a avançar la seva data d’estrena (del 7 d’agost al 29 de juliol) malgrat que en aquell moment les sales de Barcelona es mantenien tancades. Era un moviment kamikaze, gairebé suïcida, però Segura va decidir que era el moment de prendre decisions arriscades i demostrar la importància en aquests moments d’involucrar-se de veritat i donar suport al sector de l’exhibició per continuar estimulant, d’una banda, la indústria, i de l’altra, l’amor pel cine en pantalla gran. La comèdia com a catarsi Al mal temps, bona cara, i alguna rialla. Quin millor revulsiu per canalitzar les nostres pors i ansietats en aquests moments d’incertesa que riure de les nostres pròpies misèries. La comèdia espanyola ha sabut treure partit de la realitat per utilitzar-la com a element d’humor i crítica des de Berlanga fins a Mariano Ozores. Santiago Segura sempre ha demostrat el seu amor per un gènere que s’ha encarregat de renovar en diverses ocasions, tant a través de les seves interpretacions com en la seva faceta com a director. Amb ‘Torrente’ va optar per un registre incòmode, gairebé tòxic, però en tot cas subversiu, portant a col·lació els pitjors vicis del pensament retrògrad i convertint una autèntica desferra humana en icona de la degradació moral que perviu a les clavegueres del nostre país. Ara, en el seu díptic ‘Padre no hay más que uno’ l’antiheroi és un pare de família nombrosa asfixiat per les responsabilitats. Segura practica un humor als antípodes de la seva antiga franquícia, blanc i respectuós, enfocat en les necessitats d’un públic que inclou totes les franges d’edat perquè pugui ser disfrutat per nens i adults. Al cap i a la fi, ell es considera, més que un cineasta, un ‘entretenidor’. Enfocament familiar i televisiu Si ‘Padre no hay más que uno’ hagués sigut una sèrie de televisió, també s’hauria convertit en un èxit massiu d’audiència. Potser perquè comparteix moltes similituds amb altres ficcions, com ‘Los Serrano’ i ‘Padre de familia’, que formen part ja del nostre imaginari col·lectiu catòdic a l’hora de parlar de les vicissituds i ansietats que genera el xoc entre pares i fills. Santiago Segura ha adaptat aquests esquemes a l’actualitat a l’hora de parlar de les diferències generacionals, l’ús de les noves tecnologies, les pressions que imposa la societat a l’hora de la criança, la tasca titànica de la conciliació i el desgast inevitable de les relacions de parella dins d’aquesta complicada teranyina. Altres sèries recents també s’han acostat a aquestes inquietuds, com ara ‘Mira lo que has hecho’, de Berto Romero, però des d’una perspectiva diferent, en aquest cas metareferencial. Segura recull la tradició espanyola (al cap sempre està present ‘La gran familia’) i la barreja amb productes també infal·libles com ‘Los padres de él’, sobretot en aquesta segona part, a més de referències tan brillants com la de la família Von Trapp de ‘Somriures i llàgrimes’ en la primera. L’eficàcia d’un bon repartiment Un dels principals hàndicaps a què es va enfrontar Segura a ‘Padre no hay más que uno’ va ser trobar els actors infantils adequats per encarnar la seva particular ‘troupe’. Per als papers de la responsable Carlota i la petita Paulita, amb problemes de dicció, va recórrer a les seves pròpies filles, Calma i Sirena. La ‘youtuber’ Matina D’Antiochia es va convertir en l’adolescent Sara i Carlos González Morollón en el revoltós Dani. Luna Fulgencio, que interpreta la Rocío, és sens dubte la més experimentada del grup. Amb nou anys ja ha participat en pel·lícules com ‘Durante la tormenta’ i en sèries com ‘El embarcadero’, ‘El ministerio del tiempo’ i ‘La valla’. Tots es posen el públic a la butxaca amb la seva frescor i la seva desimboltura i en realitat són els autèntics protagonistes de la funció, tot i que no s’ha de treure mèrit al mateix Segura i als altres actors adults professionals, entre qui trobem Toni Acosta (la mare), Leo Harlem (el germà de Javier) i Silvia Abril (la cunyada). En aquesta segona part hi ha una convidada que captura tota l’atenció, Loles León, en el paper de la sogra, que vindrà a ajudar la seva filla i a mantenir un ‘tour de force’ amb el seu gendre a l’hora d’agafar les regnes de la casa. Santiago Segura, un valor en si mateix Hi ha poques figures tan estimades com Santiago Segura en l’actualitat. Primer es va posar el públic a la butxaca amb les seves interpretacions en les pel·lícules d’Álex de la Iglesia (en especial el seu icònic José María en ‘El día de la bestia’), després es va convertir en un autèntic fenomen sociocultural gràcies a la seva saga Torrente, per acabar transformant-se en un autèntic ‘showman’ de la petita pantalla. Les seves aparicions en el programa de televisió ‘Tu cara me suena’ van contribuir a acostar als espectadors un Santiago Segura capaç de metamorfosar-se en qualsevol artista i fer seu l’escenari amb moltes dosis de desimboltura i conya. El seu enginy i capacitat per a la paraula justa en el moment adequat revestida d’humor càustic com a jurat de l’espectacle van acabar convertint-lo en l’‘amic’ de tots.

'Padre no hay más que uno 2': les cinc raons per les quals ha arrasat en taquilla

Santiago Segura salva les sales de cine en aquest estiu pandèmic triomfant en gran amb la segona entrega de la comèdia 'Padre no hay más que uno'

El més llegit