Richard Stanley ('Color out of space'): «Vaig tornar al cine gràcies a una sessió d'espiritisme»

Quan va començar a filmar la que anava a ser la seva tercera pel·lícula, ‘L’illa del Dr. Moreau’ (1996), anava camí de refermar-se com un dels grans directors de cine de gènere de Hollywood. No obstant, va ser acomiadat al tercer dia de rodatge per les seves topades amb els actors Val Kilmer i Marlon Brando i, diuen les males llengües, va perdre el cap. El documental ‘Lost soul: The doomed journey of Richard Stanley’s Island of Dr. Moreau’ (2014), disponible a Filmin, explica els sucosos detalls d’aquella crisi. Gairebé un quart de segle després, el director australià ha experimentat la seva reinserció artística gràcies a la seva adaptació d’un dels contes més icònics de H. P. Lovecraft, Color out of space, protagonitzada per l’absolutament imprescindible en aquest tipus d’històries Nicolas Cage. El film, estrenat aquest divendres, relata les vicissituds d’una família que contempla com un meteorit que s’ha estavellat a la seva granja infecta tant la terra com a ells mateixos i els reconfigura a imatge de l’univers extraterrestre del qual procedeix. Se sol dir que adaptar fidelment els relats de Lovecraft al cine és impossible. ¿Què el va impulsar a intentar-ho? Quan era nen, la meva mare em llegia els seus contes i, quan va emmalaltir de càncer i es va passar anys postrada, jo els hi vaig llegir a ella. Va ser una agonia llarguíssima; al final, va morir perquè vaig decidir deixar d’hidratar-la i alimentar-la artificialment. I ‘Color out of space’ és per a mi una forma de saldar comptes amb Lovecraft, que al llarg de tota la meva vida ha sigut una figura paterna i una gran influència, segurament perniciosa. ¿En què l’ha influït? Crec que li dec la meva visió catastrofista del món. Les històries de Lovecraft suggereixen que l’ésser humà està completament indefens davant les forces que miren d’aniquilar-la. El gran tema de la seva literatura és la insignificança de la nostra espècie i la futilitat de la nostra existència, i per això els seus protagonistes solen morir o acaben bojos o fets una porqueria. Ell odiava la vida, i per això era un racista i un misogin que simpatitzava amb els nazis. És lògic que ara els seus relats estiguin tan de moda. ¿A què es refereix? Entre la població mundial està molt estesa la sensació que la nostra espècie es dirigeix a la seva pròpia extinció, i que no durarem més de 100 o 200 anys. I el declivi de les religions organitzades ens ha deixat desemparats. ¿Quina entitat desconeguda i ultradimensional ens ha creat, i què vol de nosaltres? No ho sabem. I la nostra incertesa continuarà creixent més i més. D’això parla ‘Color out of space’. I malgrat això, és una pel·lícula plena d’humor. Sí, tota la meva obra està envoltada d’una espècie d’humor negre apocalíptic. Sempre he pensat que fins i tot les circumstàncies més tràgiques, especialment les més tràgiques, tenen alguna cosa còmica. Suposo que no em prenc res gaire seriosament. I això és perquè sempre, des de petit, he tingut la sensació de viure dins d’una novel·la de ciència-ficció distòpica. Senyor Stanley, ¿què se’n va fer de la seva vida després de ser acomiadat de ‘L’illa del Dr. Moreau’? Vaig fer alguns curts i alguns documentals, però, en general, vaig fugir de la indústria. Em vaig mudar al Pirineu Francès, a Montsegur, una zona que fascina els experts en ocultisme i en la qual els arqueòlegs nazis van buscar el sant Greal. Jo mateix em vaig dedicar a buscar-ho durant anys. En el procés em vaig fer creient de les coses sobrenaturals. Vaig ser testimoni d’aparicions paranormals a la muntanya del Pog, i vaig conèixer diverses bruixes. Em vaig dedicar a treballar com a guia turístic. Vaig tornar al cine després de participar en una sessió d’espiritisme amb una ouija de Toys R Us. És una llarga història. ¿Deixa que els esperits l’assessorin professionalment? Les meves fonts d’inspiració són variades. El gran repte a l’hora de fer ‘Color out of space’ va ser crear un color mai abans vist per l’ull humà, i ho vaig aconseguir gràcies als somnis que vaig tenir durant el rodatge de la pel·lícula. En un d’ells, una veu em va dir: «Fes-me bonic», i em va ordenar que em mirés les mans. El meu jo oníric va obeir, i va veure com uns fils rosacis li brollaven de les mans. Així vaig descobrir el color que necessitava. ¿També utilitza drogues per inspirar-se? N’he pres moltes al llarg de la meva vida. En una ocasió, després de consumir grans quantitats d’àcid, em vaig trobar cara a cara amb Harvey Weinstein i vaig fugir espaordit, perquè no em va semblar un ésser humà sinó una criatura abissal. I de fet considero que l’estructura narrativa de ‘Color out of space’ és just igual que un viatge lisèrgic. Durant la primera mitjana hora de metratge no sembla que passi res, però a poc a poc la realitat va sent envaïda per l’estranyesa i l’extravagància fins que, arribat el moment, s’imposa la més absoluta bogeria.

Richard Stanley ('Color out of space'): «Vaig tornar al cine gràcies a una sessió d'espiritisme»

El director australià torna després de 25 anys amb 'Color out of space', adaptació del clàssic del terror de H. P. Lovecraft protagonitzada per Nicolas Cage

El més llegit