Els clubs de música electrònica, els oblidats de la crisi

Des del 25 de juliol, les discoteques, sales de ball i locals de festa de tot Catalunya mantenen les persianes abaixades per ordre de la Generalitat a causa de les restriccions pels rebrots del coronavirus. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TJSC) permetia aquesta setmana la reobertura de cines i gimnasos, però denegava la petició de la patronal de l’oci nocturn per reobrir les discoteques. És una estocada després d’una altra per a la ‘cultura de club’, un concepte que pot sonar exagerat o, fins i tot, ridícul a qui no li interessi la música de ball, però que té tota la seva lògica i tota la seva raó de ser. Entre mitjans dels 90 i els primers dosmil, l’electrònica va ser un valor cultural de Barcelona, consagrada com a pilar de la nostra modernitat postolímpica a través del Sónar. Però avui dia, quan es parla de cultura afectada per la Covid o s’anuncien ajuts i mesures, és estrany que s’esmenti el cas particular del ‘clubbing’. «És que no es considera cultura», assenyala Marco Morgione, responsable de l’exquisida sala Laut. «S’observa més aviat com un teixit d’activitat nocturn que crea tensió amb els veïns, i probablement per aquest enfocament no sembla haver-hi cap voluntat per preservar-lo i ajudar-lo». Sense cap mena de dubte, discjòqueis i productors passen per un mal moment. Per als artistes que pensen mínimament en la pista, una peça pot no estar acabada fins que passa la prova del públic. «El ‘feedback’ és una cosa necessària, ja que t’ajuda a saber què funciona i què no», explica Olaf Blanch, un jove productor barceloní d’inclinacions baleàriques. «Tot això ha minvat durant la pandèmia i, per exemple, és difícil saber l’impacte que ha tingut un llançament si la gent l’escolta tancada a casa». El tancament de les discoteques, d’altra banda, és un drama no només per als que fan aquesta música, sinó per als que la valoren realment. El ‘discjòquei’ i productor Marc Piñol (resident del Nitsa Club) recorda que l’electrònica és una música feta «per ser sentida». I afegeix: «Quan em pregunten què trobo a faltar del club, és que la música em faci vibrar el pit. Trobo a faltar la gent, però sobretot és això: notar la música al cos». Vendre’s tots els discos Crític musical passat als plats i, després, a la producció pròpia (busquin el seu esotèric nou àlbum amb Hugo Capablanca com a C.P.I.), Piñol és un veterà clau de l’escena local. Però el que havia de ser, potser, el seu millor any s’ha acabat convertint en una gimcana, com per a gairebé tots. «Ara mateix estic demanant els ajuts per als autònoms i és un reforç. D’altra banda, vaig tenir la sort d’aconseguir una feina com a corrector de textos a l’empresa de ‘software’ musical Native Instruments». No es pot queixar, tot i que encara li sàpiga greu pensar en les dates perdudes: una gira pels Estats Units i Mèxic al maig; una festa Life and Death a l’off-Sónar, nits a Taipei o Bangkok... «Molta gent està pitjor. N’hi ha que han hagut de vendre tots els discos per subsistir». La discjòquei i productora de Maryland (amb residència a Barcelona) Ivy Barkakati també havia d’actuar al Sónar, així com al Primavera Sound. A ella l’han salvat els diners que guanya com a propietària: «Tinc una casa que llogo a dues persones. Però pago dos lloguers, de pis i d’estudi. M’ha fotut no tenir els ingressos dels bolos». A més, la crisi li ha impedit presentar en directe els seus recents ‘epés’ amb els grups Proceed i IVAN. «Aquests llançaments no han tingut tanta repercussió perquè no hi ha hagut bolos en què sonessin els temes. Però bé, sempre n’hi haurà més en el futur, només cal esperar», rubrica Barbakati amb optimisme. Sense sales ni festivals L’última sessió de Piñol al Nitsa va ser el 8 de febrer, en una nit del segell Numbers. L’Apolo està tancat fins a nou avís. Igual que el Razzmatazz (que a finals de juny ho va cancel·lar tot fins a finals d’agost) i clubs més petits però grans com el Moog o l’esmentat Laut, on fins fa poc la intimitat de l’espai era un valor afegit més que un problema. La seva carrera ascendent s’ha vist truncada de cop. «La idea era consolidar el club durant aquest 2020, en la nostra tercera temporada», diu el seu responsable. «Estàvem en un moment dolç i tot s’ha parat bruscament». Mentrestant, els festivals queden ajornats o es cancel·len les dates fins a nou avís. De poc serveix que se celebrin a l’aire lliure, com el popular Soundit. «Hem cancel·lat per una barreja de motius», diu el seu codirector, Borja Malet. «D’una banda, és la inestabilitat sanitària actual. Per una altra, la incertesa provocada per les ordres contradictòries que provenien de les institucions. Tot això va perjudicar el projecte fins al punt de prendre aquesta decisió». Si el context ho permet, després de l’estiu reprendran la proposta singular que oferien ara mateix a la plaça Monumental: «Sessions més personals, amb més barreja d’estils. Amb un format nou, amb el discjòquei al mig centre, repartint so als 360º de l’arena».

Els clubs de música electrònica, els oblidats de la crisi

Discjòqueis i productors barcelonins es queden sense camp de proves a causa de la Covid i pateixen la poca tirada governamental pel 'clubbing' o cultura de club

El més llegit