El millor local d'assaig

«Els animals estan recuperant el terreny que els havíem tret», filosofàvem mesos enrere, quan el confinament ens va fer descobrir que la ciutat tenia més habitants dels que crèiem. Quan per fi vam poder sortir al carrer, els jardins i boscos ens van semblar una mica menys nostres. Un dia, passejant sense rumb pel parc del Guinardó, un estrany bufec va pertorbar aquell silenci redescobert. No era un os. Ni un senglar. Semblava un corn. ¿Algú havia sortit de caça un dimecres al migdia? No. Però sonaven diverses ‘banyes’. ¡Era música! ¿Una gravació? No. Els corns anunciaven una melodia, l’abordaven, reculaven i tornaven a l’atac. La resposta era uns metres més a baix dels búnquers del Carmel. En un clar del bosc amb impagables vistes sobre Barcelona i el mar, hi havia diversos trombonistes practicant. Quatre trombons com quatre canons apuntant cap a la ciutat. Sota el pi més alt, les fundes de les armes i una ampolla d’aigua d’un litre i mig. Sobre el faristol, les partitures de les ‘Variacions Goldberg’ de Bach. «Jo toco la segona i tu la quarta», proposava un. «Baixeu-lo d’octava, no el rebenteu», aconsellava un altre. I quan culminaven cada interpretació, l’èxtasi. «¡Quina passada!», sospirava un. «Un viatge còsmic», afegia un altre. I somriures. I felicitacions. I tornaven a començar. La idea de l’any Aquells trombonistes havien tingut la idea de l’any: deixar enrere el confinament en gran, sortint a practicar a l’aire lliure. El Fernando, el Víctor i l’Aram viuen a Gràcia, però els faltava una quarta veu per abordar l’obra de Bach i van trucar al Joan, que viu al Carmel. El Parc del Guinardó els quedava a mig camí. Després de tants mesos tancats, la pujada els va costar una mica, però així van eixamplar pulmons. Valia la pena. No és el mateix assajar a casa, on el so del trombó rebota a les parets i s’acaba posant el cap com un bombo, que tocar projectant les melodies cap al cel, amb tota la potència que vulguis, sense por de molestar. Resulta que aquests quatre trombonistes no eren precisament aprenents. El malagueny Fernando Brox, que en realitat és flautista, lidera fa anys el seu propi quartet. El castellonenc Víctor Colomer dirigeix la Big Band de la Universitat Jaume I, a la seva ciutat. Aram Montagut bufa a la Big Band de Blues de Barcelona, a La Salseta del Poble-sec i a l’orquestra que acompanya Mambo Jambo. I Joan Codina va obtenir un premi extraordinari d’interpretació al Conservatori Superior del Liceu. De Baco a Bach Els quatre són professionals i als quatre els ha saltat l’agenda laboral pels aires. El Fernando ha perdut una gira europea ben pagada presentant el seu propi repertori. El Víctor, una altra amb Giulia Valle. El Joan, una per Andalusia amb el trompetista britànic David DeFries. Si l’Aram fa comptes, li surten unes 40 dates anul·lades. «I les de l’ajuntament són molt difícils de recuperar», es lamentava. El confinament els ha regalat temps de sobra per reflexionar sobre el paper que les autoritats han atorgat a la cultura en aquests moments: «Estem en la situació de sempre: els interessos econòmics. Un teatre ha d’estar al 30% de l’aforament, però un avió pot anar ple. L’escola ha d’estar buida, però la terrassa del bar pot estar plena», coincideixen. «La música sempre és vista com un caos per part de les institucions», lamentava Codina. «D’alguna manera, se la relaciona amb Baco», apuntava Brox. Però allà hi havia els quatre trombonistes, encomanats a Bach al millor local d’assaig imaginable: el parc del Guinardó. ¿Aglomeracions? ¿Aldarulls? No. Només agraïments dels passejants, que celebraven que algú s’animés a tocar allà a dalt, tan lluny de la ciutat. Ells només anaven a assajar, però allò podria haver sigut un concert. «És una cosa que es podria fer: bolos a parcs, a places...», imaginava el malagueny. «I per a un quartet de vent, l’estructura és zero: un faristol i les partitures», calculava l’Aram. Arròs amb botifarra Aquell dia, el temps va passar volant fins que va començar a arribar la gana i van haver de prendre una decisió. «¿Una paella?», va proposar el Víctor. «¡Un arrosset amb botifarra!», va concretar el Fernando. Abans d’això havien pactat tornar a l’escenari més privilegiat de la ciutat. I van tornar a tocar al Parc del Guinardó. Codina fins i tot va pujar un dia pel seu compte, només ell i el seu trombó. Bé, i uns nens que es van posar a ballar. «¿El carrer és teu?», va dir un jove fa anys a Estopa el dia que van tallar el trànsit per rodar un videoclip. I aquella pregunta va acabar titulant el seu tercer disc. Reaccions com aquestes escenifiquen un conflicte a Barcelona, el de la guerra per l’espai públic, que, en l’actual i restrictiu context del coronavirus, està entaulant batalles silencioses i decisives. Ja veurem quina ciutat ens queda després de l’estiu.

El millor local d'assaig

A falta d'actuacions, quatre trombonistes es van citar al parc del Guinardó a practicar amb els seus instruments, respirar i disfrutar

El més llegit