En l’entrevista que va concedir a ‘EL PERIÓDICO’ fa només uns dies, Mala Rodríguez ens parlava del confinament com una cosa potser no tan dolenta: una oportunitat per fer coses que t’agraden. Però aquest divendres, tot just sortir a l’escenari de l’Auditori (exterior) del Fòrum, va expressar una opinió radicalment diferent sobre això: «Soc feliç de ser aquí i no a casa meva. ¡N’estava farta!».
Imprevisible. Així és Mala Rodríguez. Així, tant en les entrevistes com en uns discos que no s’assemblen massa els uns amb els altres, unificats només per una veu inconfusible però elàstica. En l’últim, ‘MALA’, al seu hip-hop més característic de deix andalús s’afegeixen les balades EDM i per a piano, o els matrimonis ben avinguts amb el trap i el pop llatí. Tot bo, en majúscules.
Dues coses contràries poden ser veritat alhora, i el més probable és que, inquieta com és, la Mala s’ho passés bé durant la quarantena, com també és probable que anhelés tornar a actuar. L’escenari és el seu hàbitat natural, com va tornar a demostrar divendres a Nits del Fòrum. S’hi va deixar la veu ja en el primer tema, ‘Superbalada’, un lament sintètic amb la tornada més ‘jonda’ de la seva carrera.
‘¿Ha vingut la Covid o no?’
Darrere seu, un DJ hàbil, Unai Muguruza, fill de Fermín Muguruza. I com a aliades, des de ‘Gitanas’, sis ballarines que van donar dramatisme extra a un repertori ja per si mateix intens, a qualsevol de les seves múltiples velocitats. Va enllaçar ‘Gitanas’ amb ‘La niña’, sense prendre presoners, i després de donar les gràcies a Lil’ Kim, Missy Elliott i Lauryn Hill «per ser dones amb veus», va seduir alhora que va impactar amb les cadències jamaicanes de ‘Caja de madera’, una de les seves condemnes de la violència de gènere.
Cada vegada que la cosa es posava una mica seriosa, Mala feia el possible per alleugerir l’ambient. Va treure l’elefant blau de l’habitació amb la lleugeresa més gran: «¿Què passa amb la Covid? ¿Ha vingut la Covid o no?», va preguntar davant el somriure generalitzat, que s’intuïa sota la mascareta. Aquest nou complement vital tampoc és un impediment per ballar: el clàssic ‘Tengo un trato’ i la ‘dancehall’ ‘Quién manda aquí’ van causar escenes d’higiènic enrenou. Amb ‘33’ va tornar la Mala més rabiosa, que després faria acte de presència a ‘Mátale’ i ‘Galaxias cercanas’.
Que segueixi la música
Durant un divertit intermedi, Mala va cedir els focus completament a les seves ballarines. Més endavant ens recordava que és aquí no només per ella mateixa, sinó també per elles i per tota la gent involucrada en la seva carrera. Ella vol que la música segueixi. Pot fer-ho, si tots ens acostumem (tant de bo només per un temps) a guardar les precaucions bàsiques.
Després del moment íntim de ‘Mami’, mentre s’assecaven les llàgrimes, ens va demanar aixecar les mans a l’aire per a ‘Volveré’, a la que van seguir, sense respir, ‘Nanai’, ‘Toca toca’, ‘Aguante’ i el recent ‘hit’ definitiu ‘Dame bien’. Per al bis van quedar ‘Agnus dei’, un clàssic total com ‘Por la noche’, ‘Like’ i l’esponjós pop jamaicà de ‘Contigo’.
Va obrir la jornada La Tiguerita, una rapera de Cornellà en equilibri entre, precisament, la primera Mala Rodríguez (escoltin la radiant ‘Cuentas pendientes’) i el ‘perreo’ d’última generació.