Ni tan sols Simon Reynolds, l’historiador i crític que va teoritzar sobre l’obsessió de la música pop amb el seu propi passat en el molt influent assaig ‘Retromania’, va veure venir una cosa com aquesta. Youtube, la plataforma que més i millor reflecteix (i modela) els gustos musicals del públic jove, s’ha omplert els últims dos mesos de llaüts, flautes, panderos i cornamuses. Amb la virulència i la fecunditat d’una pandèmia, es multipliquen a la xarxa les versions de moderns (i no tan moderns) èxits pop interpretats amb instruments medievals, cantats sovint en anglès del període Tudor. En un context de plagues mortals, profecies ominoses, mascarades i revoltes civils, l’anomenat ‘bardcore’ (joc de paraules entre el hardcore i els bards que transmetien de forma oral les històries, llegendes i poemes a l’Europa de l’edat mitjana) es postula com la banda sonora ideal per aquest abominable 2020.