Així batega el cor dels museus després de la reobertura

És estrany veure cues als museus. Si no és en llocs globalment estel·lars i turístics, o caps de setmana puntuals en què una exposició amb biaix popular rebenta l’aforament d’una pinacoteca no acostumada a les masses, no solen ser llocs d’espera. Per això té el rang de notícia que petits grups d’impacients amants de l’art hagin donat aquesta imatge gairebé cada dia que ha tingut lloc la reobertura d’un museu a Barcelona, una cosa que ha passat durant les últimes tres setmanes amb la constància d’una aixeta que algú ha deixat mal tancada. Després de la reobertura total de la Fundació Tàpies divendres passat, es pot dir que gairebé tots els grans museus de la ciutat han tornat a l’activitat després de la paràlisi obligada pel confinament. No, no han sigut cues d’estadi. Sí, molts havien reservat hora. Però entre tanta incertesa, és la classe de fenomen que crida a l’optimisme. Els museus tornen a respirar, i com tot el que necessita públic per existir, el retrobament amb els fidels ha tingut tocs d’emoció. El moment tenia tanta càrrega simbòlica que alguns directors van baixar a la porta a saludar els primers visitants, sospitosos d’un fervor que volien recompensar tot i que fos amb una salutació amb el colze. «Ha sigut com un renaixement», diu Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, que interposa un apropiat «guardades les proporcions» abans de comparar la reobertura postconfinament amb les que han tingut lloc històricament «després d’una guerra». «És molt satisfactori comprovar que hi ha un públic fidel», diu la directora del CCCB, Judit Carrera, amb unes sensacions que barrejaven «l’emoció i l’estranyesa»: tornaven, però a excepció de ‘Gameplay’, la mostra sobre el videojoc truncada pel confinament, la resta de l’edifici era buit. Era estrany. Complicitat explícita Segurament cal encaixar en aquesta condició, la del públic fidel, per ser dels primers a tornar: al bar de la cantonada, al restaurant preferit, al museu que durant tres mesos va ser una enorme caixa tancada per la pandèmia. Això uneix. Just en el moment en què les restriccions sanitàries apunten a una experiència museística individual i aïllada, la realitat és probablement la contrària: és més comunitària que mai. «En aquests moments l’experiència de comunitat és més clara i directa», diu Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró. «Hi ha una complicitat explícita entre els que venen aquests dies al museu, perquè venen a compartir l’experiència en un moment especial. Es miren i pensen: ‘estem aquí, tu i jo, hem vingut sols però aquí estem, compartint això’. És una experiència social». Les primeres xifres de visitants es corresponen amb la prudència del moment, i per descomptat són, sense excepció, inferiors a les estadístiques d’un juny sense pandèmia; però això és secundari: a tots els despatxos es dona per descomptat, o almenys es confia, en un augment gradual dels visitants a mesura que els més cautelosos deixin de banda les seves reserves; també a mesura que la societat recuperi la normalitat, o s’instal·li en el succedani de distància i mascareta postconfinament. Exactament el que està passant. Augmentaran els aforaments i tornaran les activitats, que no són cosa menor en l’ànima dels museus. En qualsevol cas, a gairebé totes les grans pinacoteques els visitants es van comptar per centenars des del primer dia de reobertura, i això, igual que les files, és adob per a l’optimisme. El moment de l’art «El primer dia van venir 565 persones. Va ser una sorpresa agradable», diu Víctor Magrans, gerent del MNAC. «Des que que vam obrir han vingut més de 400 persones cada dia, que no està malament, i suposem que anirà millor quan hàgim passat l’estat d’alarma», diu Guigon. «Estem contents i expectants. La gent té ganes de venir als museus», diu Carrera. «Estem molt contents. Els primers 15 dies han vingut 6.000 persones al CaixaForum», diu Elisa Duran, directora adjunta de la Fundació La Caixa. «És un 30% dels visitants habituals, però en realitat és fantàstic perquè pensàvem que la gent tindria por de venir». És el temps de moltes coses, no totes elles bones. De les bones, l’art. És, o hauria de ser, el temps de l’art. «No es tracta només de com farem les coses d’ara endavant, sinó del que farem», diu Ferran Barenblit, director del Macba. «L’art –afegeix– està cridat a indagar en un moment de tant desconcert com l’actual». El responsable fa referència a l’obra de Keith Haring a l’exterior del museu, Tots junts podem aturar la sida, i recorda que l’epidèmia del VIH també va ser, en els seus pitjors moments, «una epidèmia de sentit». «La cultura en general i l’art en particular aviat donaran una resposta a tot això, ja ho estan fent. Els museus del món sencer estem bullint de reflexió, i gran part del que recordarem sobre com vam viure això serà a través de la cultura». Una nova mirada Ni tan sols s’ha d’esperar que els artistes elaborin aquesta resposta. «Ara ho veiem tot amb uns altres ulls», diu Barenblit. Es refereix a la metamorfosi, més o menys intensa, que ha viscut cadascú per l’excepcional situació de confinament, fins i tot la malaltia, si s’ha arribat a tenir, i a les conseqüències que podria tenir sobre l’apreciació de l’art. «Cada obra d’art el que té de meravellós és que la pots interpretar de moltes maneres, i moltes canviaran completament de sentit per a molta gent després d’aquesta experiència». No ha de ser una obra relacionada amb un virus mortífer, o amb la mort, pot ser qualsevol peça; però és inevitable pensar en una cosa com ‘El triomf de la mort’, la pintura devastadora inspirada en els estralls de la pesta de Pieter Bruegel. Ara, quan vagin al Prado, tots la veuran d’una altra forma. Tornar a obrir les portes a un món que ja no és el mateix va plantejar desafiaments similars, però hi havia una exposició, d’una banda, i tot un museu, per l’altra, que suposaven en si mateixos un repte afegit. ‘Gameplay’, la mostra al CCCB, era pur tacte; era jugar, i hi havia palanques de control per tot arreu. Al Cosmocaixa, el mateix: tocar sempre va ser part de l’experiència. «Ha sigut un repte», diu Durán, de la Fundació La Caixa. «Però ho hem resolt augmentant els educadors i fent que interactuïn en nom dels visitants. A més –afegeix–, una bona part dels mòduls s’han actualitzat». «Ens plantegem com serà el futur, perquè igual algunes d’aquestes mesures han arribat per quedar-se». Al CCCB, els responsables han eliminat «tots els punts jugables», i l’experiència directa, impossible ara, s’ha substituït per vídeos elaborats pel departament d’audiovisuals de la mateixa institució. Passarà temps abans que l’experiència tàctil torni a formar part de la dinàmica museística. A poc a poc Senyal que una certa normalitat s’instal·la, la Fundació Joan Miró va inaugurar l’altre dia la primera exposició que un gran museu posa en marxa a Barcelona després de la pandèmia, ‘No em sents’, de l’artista índia Nalini Malani. Tot torna. A poc a poc, però torna. «Tot i que, la veritat, pensàvem que la tornada a l’activitat aniria més lenta, i ara veiem que de cop s’accelera tot», diu Magrans, del MNAC. «Falta molt per dir que tot és normal, però els museus volem ajudar», diu Marko Daniel. Fa uns mesos, abans de la pandèmia, l’Organització Mundial de la Salut va publicar un informe que afirma que les arts en general i els museus en particular són bons per a la salut. No hi ha millor publicitat en un moment com aquest.

Així batega el cor dels museus després de la reobertura

Les pinacoteques de Barcelona encaren amb il·lusió l'etapa postconfinament després d'una tornada a l'activitat plena de senyals encoratjadors

El més llegit