Hi va haver un temps, abans de la crisi del 2008 i de l’huracà digital, que un escriptor supervendes, però supervendes de veritat, podia aspirar a una xifra de vendes amb set dígits només al mercat espanyol. Un dels últims que van escalar aquest cim en els bons temps i van pugnar després per seguir a dalt en els dolents va ser Carlos Ruiz Zafón, mort als 55 anys a Los Angeles després de batallar durant els dos últims anys i mig amb un càncer. Pocs han trobat la fórmula que va fer de ‘L’ombra del vent’ un fenomen de masses. La de Ruiz Zafón incloïa un món propi (una imaginària i bromosa Barcelona). La reivindicació romàntica del món del llibre i la literatura de gènere, fulletonesca, gòtica, fantàstica o detectivesca. La capacitat d’assolir diversos nínxols (des del de les lectures recomanades a secundària al lector que se sentia recompensat navegant per les seves esdrúixoles sentències o humorades). L’aura de l’èxit internacional. El recolzament entregat i incondicional dels seus editors, que li van fer presentar els seus últims tres llibres al Palau de la Música, el Liceu i el temple expiatori del Tibidabo.