Masmorres flotants

El diari ‘Los Angeles Times’ portava la setmana passada una entrevista amb una tia de George Floyd, el nord-americà a qui un policia va arrabassar la vida asfixiant-lo amb el genoll sobre el coll, un text dolençós en què es detallava la història d’un clan amb saba d’esclaus a l’arbre. El rebesavi de Floyd ho va ser: es deia Hillary Thomas Stewart. Va aconseguir la llibertat als 8 anys, es va establir a prop de Goldsboro, a Carolina del Nord, i quan va complir els 21 ja havia aconseguit 500 acres de terra i unit el seu camí al de la Larcenia, la dona amb qui va tenir 22 fills. L’àlbum familiar mostrava l’avi en camisa de quadros i amb tirants, retratat davant la vitrina de la vaixella. El relat em va fer pensar en la cadena de la sang, en qui va ser el primer a travessar l’Atlàntic ficat a la panxa d’un barco negrer, una d’aquestes «masmorres flotants» que, a dir de Markus Rediker, conformaven una estranya combinació de «màquina de guerra, presó mòbil i indústria». En el seu assaig ‘The slave ship: a human history’ (Penguin Books, 2007), l’expert calcula que 12,4 milions d’africans van creuar l’oceà, entre finals del segle XV i l’ocàs del XIX, com a mercaderia canviable als mercats del Nou Món. Només en el trànsit, l’anomenat «passatge del mig», van morir 1,8 milions d’esclaus els cossos dels quals es van llançar a les aigües. Un altre historiador, James Walvin, aventura que van poder realitzar-se uns 40.000 viatges en els quatre segles de tràfic. Al seu costat, el tancament pandèmic és de nyigui-nyogui; ¿es pot imaginar un confinament més atroç? Encara que la «càrrega» s’havia de despatxar en perfecte estat de revista, l’estampa que ha perviscut en l’imaginari col·lectiu com a símbol de l’esclavitud, del seu horror i cruesa, al llarg dels segles és la del barco Brookes (1788), un vaixell armat a Liverpool amb capacitat per a 609 ànimes a les seves tripes. La imatge mostra un pla en secció de les cobertes on el projectista va pintar els negres com sardines en llauna, com fòsfors alineats en el seu estret taüt de cartró. L’‘owba coocoo’, el temut barco per creuar la «gran aigua». Els homes feien el viatge des de les costes africanes amb els turmells anellats a un company i, a diferència de dones i nens, en comptades ocasions pujaven a respirar aire net. Els barcos feien pudor d’immundícia i malaltia, sobretot la disenteria, a milles de distància. Als esclaus més rebels els col·locaven argolles al coll i una espècie de màscara morrió feta de ferro. Passatge i marineria es tenien recel mútuament. Com que es tractava d’un periple duríssim, als barcos s’enrolava el millor de cada casa –borratxos, busca-raons, llops de mar amb deutes de joc o amb la justícia–, una tripulació en minoria que forjava la disciplina a cop de fuet. Amb el vent a favor, un barco que hagués salpat de les costes guineanes podia tirar l’àncora a Barbados en només sis setmanes, si el destí evitava una tempesta, algun contratemps amb les vitualles o una rebel·lió a bord: no era estrany que els negres, ignorants del seu destí, amb terror a ser canibalitzats, es neguessin a ingerir aliment o bé intentessin suïcidar-se, raó per la qual els barcos van acabar portant una espessa xarxa al voltant del casc per caçar-los al vol. Arribats a port, per dissimular els estralls del viatge, els untaven la pell amb oli de palma (una altra raó per odiar-lo). Els malalts els venien per lots i a preu de saldo.

Masmorres flotants

Uns 12,4 milions d'africans van creuar l'Atlàntic com a mercaderia en barcos negrers entre finals del segle XV i l'ocàs del XIX

El més llegit