40 anys del culte a Joy Division

Tot i que la història de Joy Division ja ha sigut contada, fins i tot pels tres supervivents del grup per separat en els seus respectius llibres de memòries, aquesta nova obra, Una luz abrasadora, el sol y todo lo demás, va més enllà al posar en dansa tots els punts de vista en un frondós relat coral. El volum, que es va publicar fa una mica més d’un any en anglès, surt ara en castellà (a càrrec de Reservoir Books-Penguin Random House), coincidint amb un doble 40è aniversari: el de la mort del cantant del grup, Ian Curtis (el 18 de maig passat) i el del venerat àlbum ‘Closer’ (18 de juliol), que donarà peu a una reedició en vinil. Firma el llibre el periodista musical britànic Jon Savage, associat al setmanari ‘Melody Maker’ en els temps en què Joy Division va entrar en escena, a finals dels 70. Però el seu enquadrament de la història no queda reflectit més que en la seva manera de seleccionar i orquestrar les opinions i records que nodreixen aquestes 412 pàgines. Una quarantena de testimonis, incloent-hi els posteriorment creadors de New Order i persones del seu entorn (responsables de Factory Records, parelles, periodistes, fotògrafs, dissenyadors, músics), amb unes versions dels fets que, amb els seus matisos i contrastos, cristal·litzen en aquella llum dinamitzadora però letal que, per a Savage, va envoltar sempre Joy Division més enllà de la seva estètica ombrívola. Omplint el «buit interior» Aquest ve a ser el ‘leitmotiv’ de fons, la impugnació de la llegenda que atribueix a la banda una vocació autodestructiva pel fet que el seu cantant, Ian Curtis, se suïcidés. Més enllà del fatal desenllaç, es valora Joy Division com el que va ser, un fruit del Manchester deprimit dels 70 (suburbi i atur eren les paraules clau, situa Tony Wilson, cofundador de Factory Records) que es va agafar al poder subversiu i creatiu del punk per superar a través de l’art musical el «buit interior» (paraules de Bernard Sumner) que sentien aquells joves als quals la vocació se’ls va despertar després d’haver assistit a un catàrtic concert de Sex Pistols. Ni els diners ni la fama formaven part del pla. «L’únic que volíem era fer una cosa bonica d’escoltar i que agités les nostres emocions», declara Sumner en aquest text traduït pel periodista musical Javier Blánquez. Les al·lusions a la imatgeria nazi, que no eren estranyes en l’era punk, com en la portada de l’epé An ideal for living (1978), són justificades com a advertències per part d’una generació que la guerra no agafava tan lluny. Els implicats donen detalls sobre la gradual construcció del seu so únic, d’aquella barreja de severitat extrema i trànsit per als sentits, d’aura espectral i espasmes ballables, i el punt de fuga respon per Ian Curtis. Una capsa de sorpreses des del minut u, el jove adorable del qual podia aflorar un Mr. Hyde violent, que actuava «totalment posseït», «tocat per la mà de Déu», apunta Martin Hannett, directiu creatiu de Factory. Se’l descriu com a culturalment actiu, lector de Nietzsche i fan del classicisme (el pentinat d’emperador romà), responsable que els seus companys descobrissin Iggy Pop i s’endinsessin en grups com Can, Kraftwerk i The Velvet Underground. La malaltia i el retret Cobra cos la tesi defensada sempre per gent del seu entorn, com la mateixa filla del cantant, Natalie (que es va quedar sense pare amb 13 mesos), segons la qual Ian Curtis no es va suïcidar tant per travessar una època difícil, sinó perquè estava malalt, patia atacs epilèptics fins i tot en plena actuació, i perquè els fàrmacs que li van receptar no eren els adequats. Annik Honoré, la ‘nòvia’ dels últims temps (amb vincle «platònic»), es recorda preocupada per la seva salut i fa un retret a Tony Wilson. «Em va sorprendre que ell no se n’adonés». Aquells «munts de pastilles» que prenia el mantenien en un estat «deprimit i somnolent», i de la tristesa van sortir cançons com ‘The eternal’, ‘Decades’ o ‘Atmosphere’, paisatgístiques i malenconioses, amb noves textures electròniques. Les dues primeres es van integrar a ‘Closer’, segon i últim àlbum de Joy Division. Si el debut, ‘Unknown pleasures’ (1979), lluïa una convulsa portada negra, aquesta era blanca i críptica, amb l’elegància distant del mausoleu. Un enigma etern A Sumner i companyia no els consta haver detectat llavors indicis que els seus dies com a banda estiguessin comptats. Una gira pels Estats Units estava ben a prop. Per això, Annik Honoré atribueix el suïcidi (per penjament) a «un accident», un rampell «per impuls» en un moment baix, en el qual Curtis s’hauria sentit atordit per l’alcohol i les pastilles. Els seus col·legues de grup destaquen els moments més agradables: els dies en què van conviure a Londres gravant ‘Closer’, període en què la salut del seu amic va viure una treva. Es cola un Ian Curtis rialler, a prop d’Annik, a qui gastaven bromes, com ara tirar-los crispetes i cervesa per sobre. De l’estranya barreja anímica va sortir aquest àlbum bonic i desolat, que el 17 de juliol veurà de nou la llum (en vinil transparent), de la mà de tres peces més, els epés ‘Transmission’, ‘Love will tear us apart’ i ‘Atmosphere’. Alimentant, de nou, la fascinació sense fi per Joy Division.

40 anys del culte a Joy Division

Un llibre del periodista Jon Savage ofereix la història oral del grup britànic, quatre dècades després del suïcidi del seu cantant, Ian Curtis, mentre s'anuncia la reedició en vinil del seu clàssic àlbum 'Closer', de l'any 1980

El més llegit