Ruta de cine lumpen

«El Xino és un barri popular de Barcelona que neix i mor amb el segle». Així començava la pel·lícula de José Luis Guerín ‘En construcción’, en què el procés d’edificació d’un immoble en aquest espai emblemàtic de la ciutat servia per parlar de com els canvis urbanístics i estructurals acabaven afectant inevitablement les persones que habitaven aquests llocs, i la seva identitat quedava a poc a poc sepultada. És l’obra amb la qual culmina la xerrada Imatge i relat. Els baixos fons de la ciutat de Barcelona’, que va impartir ‘online’ l’arquitecta i doctora en Història Celia Marín Vega dins del cicle ‘Diàlegs del Park Güell’ que organitza el Museu d’Història de Barcelona. A través d’aquest acostament divulgatiu ens endinsem en els orígens del terme, encunyat pel periodista i escriptor Francisco Madrid el 1925 a la revista El escándalo, i en un univers que ha quedat incrustat en l’imaginari col·lectiu a través de documents tant visuals com escrits que han contribuït a perpetuar aquesta llegenda negra que bascula entre l’estigma i la fascinació, entre la degradació moral i la llibertat enmig d’un panorama repressiu que va atreure intel·lectuals i vividors. El veritablement salvatge «D’una banda, el Govern de l’època assenyalava que el Barri Xino era el càncer de Barcelona, i que s’havia d’extirpar, però d’una altra es venien rutes turistes pels prostíbuls i bars per fomentar la vida nocturna a aquesta cara oculta de la ciutat», explica Marín Vega. «Mentre al matí es feia l’Exposició Universal, la nit era del Paral·lel, del carrer del Cid, que era el veritablement salvatge». La primera parada per aquesta ruta canalla és ’La bandera’ (1935), del francès Julien Duvivier, basada en la novel·la de Pierre Mac Orlan, un dels encarregats de radiografiar els baixos fons de l’època. Amb Jean Gabin passegem per l’anomenat districte V, per carrerons estrets i bars com La Criolla, on dones nues i transsexuals ballaven flamenc. Seguim amb ‘Barrios bajos’ (1937), de Pedro Puche, produïda pel Sindicat de la Indústria de l’Espectacle i, per tant, d’ideologia anarquista, amb una forta càrrega de crítica social contra el capitalisme i la societat burgesa de l’època, que apareix descrita com a símbol de la degeneració i la hipocresia moral. En totes es repeteix el mateix esquema: un home que ha infringit la llei es refugia en aquesta zona franca on regna la justícia dels carrers al mig d’un efervescent ambient entre popular i patibulari. Així passa també a ‘La calle sin sol’ (1948), de Rafael Gil, el títol de la qual fa referència a l’absència de llum en aquestes voreres estretes en les quals trobar un raig suposava gairebé una benedicció purificadora. Més tard, José Antonio de la Loma ocuparia el tron de cronista oficial de la marginalitat barcelonina. Primer, Julio Salvador va adaptar una de les seves novel·les a Sin la sonrisa de Dios (1955), en el qual es posava de manifest la dicotomia entre la Barcelona de la llum i de les ombres, la ciutat del progrés i la dels barris lletjos. Ja als anys 70, De la Loma s’encarregaria d’inaugurar el cine quinqui amb ‘Perros callejeros’, que ens endinsa en la contracultura de finals del franquisme a través de la delinqüència juvenil. Celia Marín pensa que, malgrat els successius rentats de cara, la iconografia del Xino continua sent present en els nostres dies. Així ho demostren sèries com ‘Hache’, de Netflix, que tracta sobre l’entrada d’heroïna durant els 60 o la recuperació de personatges mítics com Enriqueta Martí, ‘La vampira del Raval’, que serà interpretada per Nora Navas en una pel·lícula que recrearà la Barcelona de principis de segle.

Ruta de cine lumpen

Nombrosos documents visuals han contribuït a perpetuar la llegenda negra del Barri Xino, que bascula entre l'estigma i la fascinació

El més llegit