Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1973) ha escrit llibres mínims, condensats, una mena d’art en miniatura com a ‘Bonsái’ (2006), ‘La vida privada de los árboles’ (2007) i ‘Formas de volver a casa’ (2011). Però ara Zambra se les té amb una història de llarga alenada, mostrant la mateixa prosa àgil i directa que en aquells llibres i connectant aquest ‘Poeta chileno’ amb aquell ‘No leer’ (2010) o ‘Tema libre’ (2019) que podrien entendre’s com la contracara assagística d’aquesta novel·la farcida d’escenes llibresques i personatges poetes, però no maleïts. Poetes humans, massa humans. I sí, segueixen aquí els temes de Zambra: el dibuix precís de la classe mitjana xilena, la literatura i les maneres de (no) llegir el món i la interrogació perenne sobre el rol de la masculinitat. I moltes més coses en aquesta novel·la a estones divertidíssima, d’episodis amb vocació clarament humorística, a estones complexa i profunda, però sempre narrada des d’una proximitat més que saludable perquè «coneixem la trama» i amb la pretensió inequívoca de tornar a dir que la vida i la literatura sí que són intercanviables.