Estrenes, festivals, 'streaming': així serà el cine després del coronavirus

Quan passi tot això, quan deixem enrere aquest temps de vermuts ‘online’, atemptats a la cuina creativa i massa hores de sofà, ¿què passarà amb el cine? Considerant que el negoci de les pel·lícules ja estava ferit, ¿l’impacte causat per la Covid-19 serà la seva estocada definitiva? De moment, l’agenda cinematogràfica del 2020 ja ha sigut en bona mesura desmantellada: l’estrena de gairebé tots els ‘blockbusters’ estiuencs s’ha posposat, títols que tenien previst aspirar a premis no estaran llestos a temps i moltes de les alfombres vermelles habituals ni tan sols seran clavades a terra aquest any. I, quan les sales obrin –les que obrin– amb capacitat reduïda, ¿quant públic aconseguiran atreure? Al si de la indústria existeix la sensació que la producció, la distribució i l’exhibició de pel·lícules experimentaran alteracions permanents a causa d’aquesta crisi perquè, en realitat, la pandèmia no ha fet més que intensificar canvis que ja estaven en marxa. Sí, el cine tornarà a la normalitat tard o d’hora però, ¿a què s’assemblarà la normalitat després del virus? La invasió de l’‘streaming’ L’any passat, les pel·lícules van recaptar mundialment en taquilla un total aproximat de 42.000 milions de dòlars. És un màxim històric però, tot i així, el públic va gastar més en plataformes de ‘streaming’, uns 53.000 milions. I és probable que la pandèmia acceleri tant la pèrdua de pes de l’experiència cinematogràfica tradicional al mercat de l’entreteniment com l’increment de confiança de la gent en serveis de vídeo sota demanda, especialment considerant que aquests últims componen un grup cada vegada més nombrós i que, de nou, després de la crisi seguiran obertes moltes menys sales. En bona mesura gràcies a l’estratègia d’expansió seguida per empreses com HBO i Netflix –produint televisió de qualitat cinematogràfica en el cas de la primera, finançant els nous treballs d’autors com Martin Scorsese i Alfonso Cuarón en el de la segona–, mirar pel·lícules i sèries d’estrena per la tele ha anat guanyant legitimitat, i aquesta és una dinàmica que continuarà aguditzant-se. Tot just set mesos després de la seva obertura, la plataforma Disney+ ja ha superat els 50 milions de subscriptors fins i tot abans de desembarcar a la Xina; i HBO Max, servei de ‘streaming’ l’oferta del qual inclourà tot l’arxiu cinematogràfic i televisiu de Warner Bros, veurà la llum als Estats Units a finals d’aquest mes –la seva expansió per la resta del món començarà el 2021– i confia a atrapar els 90 milions d’usuaris abans del 2025. Pel·lícules com ‘Artemis Fowl o ‘Los tortolitos’, produïdes per grans estudis de Hollywood, arribaran al públic les pròximes setmanes directament ‘online’ sense passar paral·lelament pels cines. ¿Festivals a distància? És cert, d’altra banda, que mirar una pel·lícula en una enorme habitació fosca plena d’estranys és l’oposat a fer-ho davant la tele, amb la nevera a només dos passos i revisant Instagram de tant en tant. Quan el cine es veu des del sofà, el grandiós sembla més petit, el melodrama es nota impostat i els ensurts, fins i tot amb la llum del menjador apagada, es fan risibles; ni la trama més plena de suspens és capaç d’evitar que l’espectador premi el botó de pausa si necessita anar al lavabo. ¿Això significa que les plataformes de ‘streaming’ privilegiaran la producció de pel·lícules lleugeres i poc exigents? Ja ho veurem. Històricament, els festivals de cine han sigut essencials per al funcionament de la indústria. És en aquests on les bones pel·lícules comencen a fer carrera, on nous artistes són descoberts, on professionals del sector arriben als acords que garantiran la producció futura. El més important de tots, Cannes, estaria celebrant just aquests dies la seva 73a edició si no fos pel virus. El seu director, Thierry Frémaux, va preferir prendre la dràstica decisió de cancel·lar abans de ni tan sols plantejar-se la possibilitat d’un certamen en línia. L’‘streaming’ no és cine, assegura. Sala de cine virtual La intenció de Cannes és compensar la seva absència contribuint a la programació dels pròxims festivals al calendari de l’any. Però, ¿quins festivals? Tot i que la Mostra de Venècia té previst obrir la seva 77a edició el 2 de setembre, que la colpejada Itàlia estigui llesta per a això és tan improbable com que actors, directors, productors i periodistes estiguin disposats a anar al certamen per moltes mesures de seguretat que es prenguin; això explica que els seus responsables, Roberto Cicutto i Alberto Barbera, hagin estat explorant la idea d’organitzar una sala de cine virtual per a aquells periodistes estrangers que no puguin desplaçar-se, i la de celebrar rodes de premsa per videoconferència. Pel que fa al Festival de Toronto, que acostuma a tenir lloc just després, els seus responsables ja han anunciat la seva disposició a recórrer a l’‘streaming’ tant com sigui possible i necessari. Diguin el que diguin els seus organitzadors, la celebració d’altres certàmens com Sant Sebastià, Nova York i Sitges segueix en l’aire. Mentrestant, l’èxit indiscutible recollit fa només uns dies pel D’A Film Festival Barcelona en la seva primera edició ‘online’ suggereix que, almenys a una escala menor, aquests esdeveniments sí que poden tenir una vida virtual tot i que, això sí, desposseïda del luxe i les festes regades d’escumós que, per exemple, han contribuït a convertir Cannes en llegenda. Sigui com sigui, tot el temps que Frémaux i els seus homòlegs tardin a assumir que l’‘streaming’ ha arribat per quedar-se és temps perdut. Oscars per a la petita pantalla L’Acadèmia de Hollywood va informar fa dies que, de cara a la pròxima entrega dels Oscars, les pel·lícules estrenades en plataformes de vídeo sota demanda sense passar abans pels cines seran per primera –i única– vegada elegibles per a les nominacions; també els pròxims repartiments tant dels premis Goya com dels premis de l’Acadèmia del Cine Europeu es regiran per aquesta regla. És una mesura de gran importància simbòlica; en els últims anys, recordem, les pel·lícules produïdes per Netflix amb la mirada posada en l’estatueta han sigut obligades a passar per les sales de cine almenys uns dies abans d’estar disponibles en ‘streaming’, malgrat que això contravé la política comercial de l’empresa. Resulta temptador suposar que el canvi tindrà efectes a més llarg termini tot i que ara es digui que és excepcional. Una vegada la pasta de dents ha sortit del tub, és impossible ficar-l’hi de nou. La pandèmia ha causat retards tant en l’estrena de pel·lícules que ja estaven completades com en la producció de les que encara no s’han començat –retards que, sens dubte, repercutiran en els calendaris cinematogràfics del 2021 i el 2022–, però els canvis més profunds en la manera de fer cine han d’arribar. Netflix i Amazon es convertiran en punta de llança de la creació de ficció audiovisual; l’únic estudi de Hollywood que els farà ombra és Disney. La resta de ‘majors’ prendran encara menys riscos, cosa que significa que invertiran gairebé exclusivament en ‘blockbusters’. I, potser, amb el temps aquestes pel·lícules esdeveniment seran les úniques que no s’estrenaran directament en ‘streaming’. Anar a veure-les al cine serà una cosa semblant a anar de concert: una forma d’oci més especial, sí, però també més cara i menys habitual.

Estrenes, festivals, sales, 'streaming': així serà el cine després de la crisi del coronavirus

La situació generada per la Covid-19 canviarà la manera d'estrenar i mirar pel·lícules, i privilegiarà l''streaming' per sobre de l'experiència en els cines

El més llegit