El 2012 Philip Roth va llegir a la Viquipèdia l’entrada relativa a la seva novel·la ‘La marca de l’home’. Al comprovar que pràcticament totes les dades allà recollides eren errors, xafarderies o directament mentides, va exigir a través dels seus representants que es corregissin totes les informacions falses. La resposta del Wikipedia Administrator va ser que el mateix Roth no era una font del tot fiable. Més o menys: «Accepto el seu punt de partida que l’autor és la màxima autoritat sobre la seva pròpia obra, però necessitem fonts secundàries». ¡Flasca en tota la boca! Aquest ‘administréitor’, com un ciborg sentimental, li va deixar anar un «‘¡Sayonara, baby!’» o un castís «‘Que si quieres a Roth, Catalina’». Només li va faltar allò d’Umberto Eco que l’autor «s’hauria de morir després d’haver escrit la seva obra. Per aplanar-li el camí al text». Des de Barthes, més o menys, l’autor sembla mort, però potser només està de ‘parranda’, com el mort viu de Peret. I ja hem trepitjat les arenes movedisses del text (o no) de Foucault: «¿Què és un autor?»