Ara que sorgeixen per tot arreu estrelles pop que amb prou feines han complert els 20, i que no es considera imprescindible la preparació tècnica per llançar-te a l’arena, el cas de Meritxell Neddermann va una mica a contracorrent. Llargs anys d’aprenentatge la precedeixen, alguns a la prestigiosa escola de Berklee, a Boston, i molt treball sord que ara dona fruits en un àlbum, ‘In the backyard of the castle’, el primer que treu com a solista, ple de música serena, magnètica i sensual, amb la qual es proposa portar-te «a llocs no previstos».
Ella és la germana gran de la també cantant i compositora Judit Neddermann (només un any; acaba d’estrenar els 30) i els seus vincles amb la música venen de família: la mare i la tia van crear l’Aula de Música de Vilassar de Mar. Per allà va passar la nena Meritxell, camí del Conservatori i de l’Esmuc, fins que una beca la va portar al bostonià College of Music, mentre el seu imaginari musical s’expandia: de Debussy a Beyoncé i d’allà a Frank Ocean, un artista, aquest, que li «flipa», confessa, i del qual destaca la seva «agressivitat sensual i aquell rotllo fosc que deixa espai per a la imaginació».
Al pati del darrere
Tot aquest bagatge, juntament amb moltes altres influències, es respira en aquest disc doble produït per Genís Trani, que en la seva segona part ofereix versions més llargues de les cançons i que en el títol brinda una metàfora jugant amb els contrastos. «El castell és un lloc imponent i elegant, i el ‘backyard’, el pati del darrere, és aquell espai més aviat rònec on va a fumar i on et reuneixes amb la gent de confiança», explica. «Un lloc situat darrere de l’aparador, on es cuinen les coses guais». D’allà broten flors rares i boniques com ‘Inside’, una cançó que planteja un sinuós diàleg interior (primer senzill i vídeo), o ‘Lannisters’, invocació dels personatges de ‘Joc de trons’ amb «imatges medievals i accions modernes», i amb una la trama que gira entorn d’«un amor secret, intens i una mica fosc».
Li agrada que les seves composicions, en anglès i català, combinin missatges «hermètics» amb apel·lacions a «la imaginació i el surrealisme», en les quals cada oient faci les seves pròpies interpretacions. «Poder dir les coses de maneres diferents», resumeix. I el mateix pel que fa al llenguatge musical, on l’accent es desplaça del pianisme neoclàssic o impressionista a la trama electrònica, integrant-hi de vegades sigil·loses cadències de r’n’b. I «acords jazzers», i ecos del gòspel i d’«una música religiosa europea molt antiga», afegeix. «Però no ho analitzo. Temo que tardaria més analitzant-ho que tocant-ho».
Cant alliberador
Meritxell ha sortit del silenci donant diversos senyals en poc temps: un disc a mitges amb la seva germana Judit (‘Present’, amb cançons nadalenques, que va sortit la tardor passada) i el seu ingrés en el grup Seward. Ara, ‘In the backyard of the castle’, dona el seu primer perfil integral com a creadora, incloent-hi la faceta de lletrista («una cosa que mai hauria pensat que podia fer») i l’assumpció d’un rol, el de cantant, que sempre havia tingut amagat sota les tecles del piano. «Això és nou per a mi, i noto que és terrorífic però alliberador. Em resulta incòmode, però em sento molt connectada amb això», pressent, conscient que la seva veu dona una empremta distintiva. «Si la cançó la cantés una altra persona, seria una altra cançó».
Sospita que passar per Berklee la va ajudar a trobar la seva veu artística, prenent les convenients distàncies amb els creadors contrastats. «Potser hi ha alguna cosa allà de l’individualisme nord-americà: allà ningú et farà mai cap retret per voler ser tu mateix i la gent empatitza amb la passió particular de cada un», destaca Meritxell Neddermann. Però no s’han de tenir complexos. «El nivell dels músics i escoles de Barcelona és increïble, només que a Boston són molts més els que toquen i viuen la música 24 hores els set dies de la setmana».
Després d’haver passat set anys als Estats Units, entre Boston i Nova York, confessa «no haver seguit massa» l’escena del país i se sent una nouvinguda. «Ha sigut aterrar aquí i descobrir Ferran Palau, Núria Graham, Seward...», confessa. «Però no sé on encaixo jo aquí, i no penso gaire en això. Això és per a qui ho vegi des de fora».