Hayao Miyazaki va firmar el guió de la pel·lícula, la segona dirigida pel seu fill, Gorô Miyazaki. És un film en plena esplendor de la plàstica i l’ètica de l’estudi Ghibli, adaptació d’un manga de Tetsuro Sayama i Shiziru Takahashi. Té tots els ingredients habituals, però les seqüències en família s’acosten com mai a l’esperit del cineasta Yasujiro Ozu, mentre que la relació amorosa adolescent ofereix, passat l’equador del film, un gir inesperat.

Els plans nocturns al barri portuari són d’una gran bellesa, i les fotografies que miren de tant en tant els personatges recorden els dibuixos del gran i ja mort mangaka Jiro Tanicuchi. La banda sonora passa d’un jazz lleuger i jovial en les escenes més disteses, a un piano melancòlic en les més sentides.

Però el que destaca especialment en ’El turó de les roselles’ és aquesta casa-club-residència d’estudiants, anomenada Barri Llatí, que les autoritats volen demolir i on transcorren els moments transcendentals de la història. Els Miyazaki la conceben amb un decorat amb vida pròpia, una mica habitual en el cine de Hayao.

És un espai meravellosament estructurat i dibuixat, ampli i lluminós, però fet un desastre: s’amunteguen la pols, les teranyines, lligalls de papers, capses de cartró, llibres, objectes de tot tipus i roba estesa.

Allà es donen citen els integrants del club de Química, el de Filosofia, Matemàtiques, Periodisme, Astronomia, Arqueologia o Literatura. Un ecosistema amb vida pròpia, on afloren els sentiments amorosos, la solidaritat i la cultura i l’aprenentatge com a béns preuats.