Per escriure necessito l’hivern, assegurava Colm Tóibín, fent-se ressò d’aquesta demanda de solitud que l’escriptor té envers la seva escriptura. Perquè l’hivern ens reclou i ens connecta amb els nostres pensaments, els aïlla del soroll circumdant. Una cosa així va haver de pensar Jack Torrance quan es va traslladar amb la seva família a l’hotel Overlook. El problema és que a dins no hi havia cap novel·la, sinó la pura bogeria, com explica ‘El resplendor’, donant compte que la solitud pot ser una arma de doble tall. 

L’ocorregut aquests dies, aquesta reclusió forçosa i primaveral cortesia del Covid-19, ha traslladat els escriptors a aquest mite fundacional de l’escriptura que és la cabana aïllada i robinsoniana on parir la gran novel·la i, ja que a través de les xarxes molts semblen disposats a explicar en primera persona les seves experiències del confinament, ens podem preguntar si aquest pot esperonar l’escriptura, pura gasolina perquè es cali l’incendi de la literatura. ¿Què s’està escrivint aquests dies? ¿Sortiran obres mestres del coronavirus? ¿El soroll circumdant està paralitzant els escriptors? ¿O simplement els està carregant les piles perquè, passat el temps prudencial de què se sol parlar, tot aquest caos quedi ordenat en històries de ficció? 

Qualsevol escriptor pel qual t’interessis aquests dies dirà que en molt poc ha canviat el seu règim de vida. És més, per a la majoria, gent aguerrida acostumada a batallar amb la solitud, gairebé resulta una benedicció no tenir més obligació que llegir i escriure. «Només trobo a faltar fer uns llargs a la piscina de tant en tant, però aquesta situació té l’avantatge que puc no fer esport sense tenir mala consciència», explica des de Málaga Antonio Orejudo, que ha vist com la seva novel·la de culte ‘Ventajas de viajar en tren’ ha tingut un nou impuls gràcies a la seva recent adaptació cinematogràfica i ara està escrivint un divertiment periodístic per entregues: «Mai havia fet una escriptura tan immediata i, en el fons, és com una obligació per a mi, perquè, malgrat que soc un escriptor humorístic, he de fer-me violència per trobar la part divertida d’aquesta situació». 

Alguns estan aprofitant aquest temps expandit per tancar al seu últim treball literari. És el cas de Guillem Sala, segons explica la seva editora, Eugènia Broggi. Altres, com Clara Usón, s’han vist obligades a fer una aturada a la novel·la en curs perquè l’apressa la sensació que el que té escrit potser no li importi a ningú en la societat que surti d’aquesta crisi. Desdramatitzant, Usón confessa, entre rialles, haver-se convertit en una obsessa de la neteja i una gran amant del lleixiu en aquests dies. I és que el tancament, tot i conèixer-lo bé, li pesa terriblement: «Em costa un món concentrar-me. No puc escriure perquè em sento com si haguéssim passat a una altra època de cop, a un món del qual encara no en tinc claus. La veritat és que envejo molt aquells autors que van poder escriure en el caos, abstraient-se en les seves pròpies històries, com Proust i Joyce enmig de la primera guerra mundial, però a mi no em surt». També està convençuda que, en el seu moment, d’aquesta experiència en sortiran moltes històries, perquè la funció de l’escriptor és intentar comprendre la realitat «tot i que després aquesta interpretació també sigui il·lusòria».  

Guanyador de la primera edició del premi Proa amb ‘La teva ombra’, a Jordi Nopca el va enxampar l’ordre de confinament posant el punt final a la correcció de proves de la traducció en castellà que tenia prevista la seva sortida a l’abril a Destino. Molt abans fins i tot que el coronavirus posés el món cap per avall, Nopca es trobava ja en una altra història, una novel·la divertida i gens torturada, molt allunyada de la premiada ‘La teva ombra’ i que, diu, li ha salvat la vida en aquests moments d’incertesa tancat a casa amb un nadó de 10 mesos, un nen amb la incerta sort de tenir quatre besàvies, totes elles majors de 90 anys, fet que genera no poca preocupació en la família. «Escriure aquesta novel·la lleugera és com si pogués sortir al carrer i prendre un còctel», defineix. 

Ningú en sap més de confinament que Santiago Lorenzo. Tot i que, per a ell, que va marxar a viure uns quants anys en un poblet perdut –no tant com el del protagonista de ‘Los asquerosos’, però gairebé–,  parlar d’aïllament és com el vell acudit del peix a qui un col·lega li pregunta si l’aigua és bona i ell contesta que què dimonis és l’aigua. Així que no té grans teories, tampoc novel·la en cartera, tot i que no hagi deixat d’escriure: «Estic segur que hi ha un munt de gent escrivint meravelles aquests dies gràcies a aquesta aturada, però no seré jo qui ho faci. El perill és que tot el que s’escrigui ara en calent ens semblarà una estupidesa quan tot això passi. Qualsevol que hagi inventat una apocalipsi ara està pensant que millor deixar-ho en un calaix perquè estava quedant curt».

Aquesta idea connecta amb la reflexió d’Orejudo respecte a com canviarà el coronavirus les nostres ficcions: «Això és tan brutal que segur que reajustarà les nostres jerarquies de valors, de preferències i fins i tot de gustos. El perill, jutjant pel que estic veient a les xarxes, és aquesta possible allau de diaris del confinament. Així, junt amb la picaresca, la novel·la política i la de terror, també tindrem la del coronavirus. I jo no cauré en aquesta trampa».