Com si haguessin intuït que venien temps estranys i extrems, Los Enemigos fan pinya en un àlbum urgent, massís, amb el qual fer el cor fort deixant que l’emoció corri per dins. Cançons que aquest grup sorgit als bars de Malasaña allà per 1985 presentarà al Festival Mil·lenni, però no el mes que ve, com estava previst, sinó el 15 de gener del 2021. Parlem amb Josele Santiago, que viu actualment a Montcada i Reixac, de ‘Bestieza’, disc que aquesta setmana ha portat a Los Enemigos al número u en vendes a Espanya.

En el títol del disc, ‘Bestieza’, s’han pres una llicència sense permís de la RAE.

Ve de la paraula catalana ‘bestiesa’, que m’encanta. La vaig castellanitzar perquè em feia gràcia. Potser acaba al diccionari de la RAE, jo què sé, estaria bé. Diu molt del que hi ha en aquest disc i entronca amb la bèstia: el dia de la bèstia, el número de la bèstia... Era perfecte. Parla de la contundència i de l’agrest, i de l’energia d’aquest gat de la portada, que es busca la vida. I té a veure amb la idea d’un futur de, a tot estirar, mitja hora. Ara, amb la bèstia aquesta... Però ja fa temps que una bona part de la població no pensa en el demà. Des del 2008, més o menys. Em va fer gràcia quan algú va dir: «S’ha acabat el futur, cal pensar en el dia a dia...» Per a molta gent, això no és nou.

El primer tema, ‘Siete mil canciones’, comença dient precisament «El futur fue / Desapareció».

Aquest és una mica autobiogràfic. Parla de l’edat que un té, i és sobre un pobre tio que està buscant l’amor, com tots. A diferència d’altres cançons, aquí no m’ha fet falta inventar-me un personatge, tot i que sí que he necessitat 20 anys per acabar-la, perquè ja estava esbossada amb Los Enemigos el 1999. La tornada no venia, i va aparèixer l’any passat. ¡Fill de puta, com ha tardat!

Ve d’un disc en solitari molt elogiat, ‘Transilvania’ (2017). ¿Ha compost d’una altra manera al pensar en Los Enemigos?

No, el que és diferent és la manera de vestir les cançons. No penso en estils, prefereixo evitar-ho. Em centro en les melodies i les lletres, i després en vestir-les. I a aquestes els anava bé fotre’ls-hi canya. Ho vaig anar sentint així: «A veure, una mica més...», «¿ens haurem passat?»... La majoria estan fetes amb una guitarra acústica.

¿Un disc més pensat que l’anterior, ‘Vida intelligente’ (2014)?

Aquest sembla molt bèstia, però està molt treballat. ‘Vida intelligente’ estava més esfilagarsat, no tenia el pes específic d’aquest; picotejava una mica de tot, i aquest s’ha agafat a un dels nostres punts forts que és el punk, el registre guitarrer. És com millor ens ho passem en directe: en els concerts sempre hi ha un tram de cançons, en el centre, com ‘Dentro’, ‘Sr. Correcto’ o ‘Yo, el Rey’, que beuen del 77.

I de la saga de Hüsker Dü, Sugar... L’encreuament de melodia i dinàmica guitarrera expeditiva.

Sí, sí, Hüsker Dü és una banda que sempre hem tingut en compte. I les seves reencarnacions tant per part de Grant Hart com de Bob Mould. Sobretot, aquest, més prolífic. El seu últim disc, ‘Sunshine rock’, el tenim tots a l’‘Spoti’.

Són fills ideològics de la revolta punk de 1977.

Totalment. Jo vaig complir 15 anys el 1980 i vaig començar molt d’hora a escoltar música: tot i que era la que escoltaven els meus germans grans, cosins i veïns, rock simfònic. Però aquella tensió entre punk i simfònic ens va portar a molts a Malasaña, on podies escoltar de tot sense complexos. I el rock simfònic em continua agradant, ¿eh? Vaig anar a veure King Crimson al Coliseum, l’any passat, i em va semblar impressionant; uns ous així. Començar el concert amb un solo de bateria... Hòstia.

Les seves lletres són diàlegs amb si mateix.

Moltes vegades són monòlegs i me’ls prenc amb una concepció molt teatral, creant un personatge en el qual em fico dins. A ‘Menos que un perro’ està parlant un fill de la gran puta i jo estic allà donant-li veu, perquè està en primera persona. El ‘Rey pescador’ és una espècie de guru espiritual que en realitat va a buscar la teva cartera. I això és així de tota la vida, perquè ‘Desde el jergón’ ja era sobre un tio que està pres, ‘Septiembre’ va d’un xaval que es penjarà d’un pi... M’agrada fer aquest joc. Ficar-me a la pell d’un personatge. Cosa que de vegades dona lloc a confusions: «¿Tu penses això?». No, home, no...

Personatges tirant a fumuts.

Home, ¡donen molt més joc! Una cançó sobre algú respectable, doncs també, amb ironia funciona tot, però em crida més això. És més divertit i dona més joc narratiu.

A ‘Sacrilegio sideral’ dona veu a un individu que diu haver malgastat tota la seva vida «d’una manera constant i tenaç».

Aquesta és la més nihilista. Autobiogràfica, no, perquè jo no he tingut els ous de deixar-ho tot com el tio de la cançó. M’interessa molt aquesta gent que va donant voltes pel món; el tio que tenia una casa, una feina, i mira’l ara, amb la motxilla... La majoria de vegades no és voluntari, però de vegades sí que ho és: gent que se’n va i a prendre per cul. Llegint escriptors alemanys del segle passat, com Walser, això surt molt. Sempre que veig un sensesostre em pregunto, «i vostè, ¿com...?». «Ah, que em vaig quedar sense feina», o «que me’n vaig anar de casa i porto fent voltes cinc anys, i quan em mori, em moro...» Doncs quins ous que té vostè, senyor.

A Los Enemigos hi ha un nou equilibri intern: se’n va anar Manolo Benítez i hi ha entrat David Krahe.

El Manolo se’n va anar amb Porretas. Així ho va decidir. Perquè li vam plantejar: «Aclareix-te, que en dos grups no pots estar».

Després de tants anys compartint bandes, ¿el van obligar a decidir-se?

És clar, ¡no pots enviar un substitut a Los Enemigos! Va decidir anar-se’n amb ells i ja està. Vaig trucar al David perquè he treballat molt amb ell, ens coneixem a la perfecció i controlava el repertori de Los Enemigos perquè ens ha vist mil vegades. Amic i candidat ideal. I era lliure. Té una gran paleta de colors, i la seva guitarra és molt present en aquest disc. És un guitarrista molt versàtil i sona al que vulgui; està molt interessat en els efectes; té una pedalera que flipes, i sap què fer amb ella. Aporta molt entusiasme, que no és cap tonteria, i és molt treballador. És mig alemany, i es nota. I és allà l’esperit del seu oncle.

És clar, Javier Krahe.

A l’hora del fraseig de ‘Sacrilegio sideral’ teníem una espècie de broma: «Provaré com ho faria el teu oncle». Ell està una mica present, o a mi em fa il·lusió que hi sigui. Soc un fan de Javier Krahe, sobretot de les seves lletres, i de la seva manera d’afrontar l’espectacle, i de la seva enteresa i falta de pretensions. Sempre m’ha semblat un gegant. I era un gran conversador, teníem unes tertúlies meravelloses.

I amb Fino Oyonarte conserva el seu tàndem de composició a tres peces.

És clar, a tots els discos. Bàsicament, jo m’encarrego de la lletra i ell de la música, tot i que hi ha excepcions. Si ens agafa junts a la mateixa ciutat, ens veiem, i si no, treballem per correu electrònic, com ha sigut en aquesta ocasió. Treballem molt bé.

Vostè a Montcada i Reixac, i la resta de la banda a Madrid. A hores d’ara, ¿són una banda que no necessita veure’s ni assajar gaire?

Bé, quan vaig a Madrid aprofitem, més amb el David, que sempre vol més i més assajos. Ja ho sabia jo que seria així, perquè he treballat molt amb ell. «Escolta, vine al bar amb la guitarra, que tinc una idea». Li encanta això, sempre està així.

Los Enemigos, número u en vendes per primera vegada en la història.

I teníem els primers concerts de la gira amb ‘sold out’, però si no pot ser, no pot ser. Què hi farem. Però estem encantats amb tot el que ens ha anat passant. Qui ens hauria dit fa 35 anys que estaríem en aquest punt; tant temps vivint d’això. Això s’ha de cuidar. És un privilegi. No puc tenir un discurs negatiu, perquè soc aquí. I bé, és clar que costa. Ningú va dir que fos fàcil. No t’ho donen tot fet i sempre s’ha de sacrificar una miqueta del teu ego si vols que això funcioni.