L’aura de Carlos Cano com a poeta, cançonista i figura de lliures contorns conserva tot el seu magnetisme i el seu capital inspirador gairebé dues dècades després d’haver-nos deixat. Una mostra d’alta volada la vam tenir aquest divendres al teatre Joventut, de l’Hospitalet, cita del festival Barnasants, on les seves composicions van propiciar un fenomen poc menys que còsmic de la mà de cinc músics prestos a l’aventura.

El de Giulia Valle no va ser un salt sense xarxa, ja que tots els rigors del perfeccionament musical la precedeixen, i del diàleg amb els seus alts còmplices es podia esperar semblant efecte multiplicador. Música que transcendeix les caselles dels gèneres musicals, tot i que hi havia allà molt jazz i també molta cançó, i essència coplera, i promiscuïtat meridional, i un art vocal encarnat en la interpretació de Rusó Sala, que, a tall de benvinguda i advertència, va al·ludir al preu de la llibertat en la lletra de ‘Poco a poco’.

Somiant cançons

El grup va interpretar 10 peces de Carlos Cano que, sense deixar de ser elles mateixes, van ser portades a un altre pla a través d’un original llenguatge musical, en què el piano de Mark Aanderud podia viatjar de l’avantguarda més vertiginosa al ‘tumbao’ a ‘Baja de la luna’, acompanyat de la tropical flauta travesera d’Edu Pons, i ’María la portuguesa’ s’alçava insinuant vistes al tango. «Jo em desperto a les quatre del matí amb aquesta cançó...., i amb totes les altres», va confessar Giulia Valle, donant a entendre l’arrelament íntim de la missió i recordant com música i vida poden ser una mateixa cosa.

Es va percebre el compromís filosòfic d’aquest grup de titans, sostingut pel contrabaix de Valle (i amb uns altres dos punts d’ancoratge en el cello de Sandrine Robilliard i la bateria de Dani Domínguez) a través de la tensió de ‘La murga de los currelantes’, del trajecte inquietant de ‘Romance a Ocaña’ i de la tènue majestuositat de ’Siempre’, peça que Cano va dedicar en el seu dia a Lluís Llach. Fina ‘Luna de abril’ amb Sala i Aanderud a soles, i un bis a cavall de ’La morralla’, peça social, crítica però alegre, abaixant el teló d’un concert que aporta un enquadrament inèdit de Carlos Cano, realçant els seus poders i fonent l’obra i l’exemple de vida.