Per intentar entendre el fenomen de les i els ‘influencers’ José Luis Correa (Las Palmas, 1962) va decidir ‘carregar-se’n’ una. No literalment, sinó literàriament, és clar –«Que em perdonin les ‘infuencers’...»–. I va posar a càrrec de la investigació el seu reflexiu detectiu canari Ricardo Blanco en l’onzena entrega de la sèrie, ‘Las dos Amelias’ (Alba editorial), que presenta aquesta BCNegra. «Però continuo sense entendre-ho del tot, em sembla inextricable com hem arribat a aquest aïllament, a un món virtual tan deshumanitzat, a tanta solitud, perquè aquest és el tema de la novel·la, la solitud de gent que té milers de seguidors, però en realitat està molt sola. Estem permanentment connectats amb el mòbil però estem sols», adverteix qui no té Twitter, tot i que sí una web en la qual no entra mai i «un Facebook molt avorrit»: «Soc dolentíssim per a les xarxes». 

El cadàver d’una ‘influencera’ anomenada Amelia el troba al llit d’un hotel una jove ‘kelly’, també anomenada Amelia, quan entra a netejar l’habitació. A ella, mare soltera, la linxen a les xarxes i l’acusen de ser l’assassina. El germen va sorgir fa dos anys a la Fira del llibre de Las Palmas. «A l’arribar vaig veure una cua de gent que feia un volta i mitja al parc de San Telmo. Vaig pensar que no podia ser que esperessin un escriptor. ¿Què era allò? I de sobte va arribar una ‘influencer’ i la gent va embogir i va cridar, i ella es va fer ‘selfies’ amb ells. Vaig comprar el llibre per curiositat i era tan tòpic... Després vaig llegir llibres d’altres i veus que són insubstancials, tenen un nivell molt pla narrativament i poèticament parlant, i també emocionalment, perquè són joves que parlen del sofriment i el dolor sense haver patit». Parla Correa sobre aquest intrusisme més des de la preocupació com a pare d’un adolescent i com a professor universitari que des de cap vanitat com a escriptor. «El problema és que estem vulgaritzant i banalitzant la cultura», lamenta. 

«Els llibreters i editors et diuen que han de mantenir viu el seu negoci i que si un ‘influencer’ té un milió de seguidors significa que pot vendre mig milió de llibres perquè els seus seguidors els compren per penjar la seva foto a les xarxes ensenyant-ho. Hi ha molta mitomania. I l’editor fa números i et diu que amb el benefici que treu publicant-los pot publicar-te a tu, que vens el que vens. Abans et deien que eren els llibres d’autoajuda els que els salvaven i ara són els autors d’autoajuda els que es queixen de l’intrusisme dels ‘influencers’».

Per a Correa, «el menys important és el mort i la investigació». Escriu sobre allò que el preocupa. «Escric sobre el bé i el mal, de les emocions humanes. De la capacitat de l’ésser humà per fer l’atrocitat més gran i l’acte de generositat més gran. I els mòbils per matar són sempre els mateixos: l’ambició, la venjança, el poder, la por, els diners, el sexe...». I a cada novel·la es pregunta «què fa que en un moment determinat qualsevol de nosaltres sigui capaç de cometre un crim què impel·leix a matar la mare, el fill...».

L’odi dels trols

La maldat i l’odi també circulen al seu aire a les xarxes. «Els trols s’aprofiten de la immunitat i la impunitat que els dona l’anonimat, el no tenir rostre ni nom. Així et poden insultar i fer-te mal. És covard i miserable –denuncia–. I als ‘influencers’: com més exposició, més risc de mal, més gent et pot odiar, menysprear-te, envejar-te. D’aquí, com surten a la novel·la, casos de suïcidis, i també de nenes i adolescents a qui els fan la vida impossible».

En aquest món virtual, continua l’escriptor, «hi ha una batalla campal pels ‘m’agrada’ i per tenir molts seguidors, quan a la immensa majoria d’aquests ‘amics’ de Facebook ni els coneixen. És un món de ‘selfies’, de postures, que no té a veure res amb la vida real. Tots ens aixequem amb lleganyes, però aquests ‘influencers’ sembla que s’aixequin glamurosos». 

«Als nostres ‘pibes’ els costa suportar qualsevol petit contratemps. S’enfonsen davant d’un problema amorós o emocional perquè Google no els en dona respostes», assegura. I insisteix en la seva preocupació pels joves. «La gent necessita ídols, referents. El problema és qui són i si segueixen gent sense substància. Si el meu va poder ser Ghandi o els Beatles o els Rolling Stones, el d’ells pot ser un nenet de 15 anys que fa vídeos sobre com es pentina. Abans algú podia ser un referent per haver fet un disc, un llibre, un quadro, una cosa heroica. Ara n’hi ha prou amb gravar-se explicant un acudit, fent qualsevol bestiesa o una barrabassada per tornar-se viral».

Admet que les seves reflexions poden semblar «catastrofistes» i augura que pot ser que en el futur tota aquesta «esquizofrènia» passi factura mèdica als joves. «Potser la gent al final s’atipi d’aquest món i decidim desconnectar i retrobar-nos amb amics, veïns... i tenir relacions de veritat, no virtuals».