El risc ha tornat al Lliure. La nova direcció de Juan Carlos Martel aposta en part de la seva programació per una sana obertura de les fronteres entre llenguatges escènics. El cicle d’espectacles ‘Katharsis’ ha augmentat l’ambició per uns dies presentant obres que porten la hibridació encara més lluny. És el cas de ‘Drei Schwestern’, una versió molt lliure de ‘Les tres germanes’ de Txékhov de la pròspera directora Susanne Kennedy, plat fort internacional servit en col·laboració amb el festival Sâlmon, una altra cita en curs on la creació més transgressora treu pit.
A meitat de camí entre la instal·lació performativa i la representació teatral, la peça de Kennedy va defraudar els que esperaven tornar a trobar el retrat naturalista de l’etern anhel de Moscou de Maixa, Olga i Irina. Precisament la versió juga a la seva manera amb aquest ritual de la reiteració, burxant en la possibilitat d’un temps cíclic que, com en el teatre de repertori, es repeteix una vegada i una altra. La dramatúrgia gairebé conceptual d’Helena Eckert escull fragments solts del text com a punt d’ancoratge, l’esquelet bàsic perquè ens arribi, a força de reincidir en els mateixos conceptes i frases, tota l’angoixa txekhoviana de l’original, aquest desassossec punyent de la inacció i el pas del temps.
Deixant de banda el pla conceptual, és a nivell tècnic i plàstic que l’espectacle revela les seves capacitats de gran producció de l’escena alemanya. Una plataforma elevada central juga com a escenari al voltant del qual s’articulen projeccions de ‘mapping’ en 3D, efectes estroboscòpics i tota un seguit d’impactants recursos visuals i sonors que vesteixen la proposta en clau surrealista. Per moments sembla que l’obra de Magritte hagi pres vida digital, i fins i tot com en la seva pintura ‘Els amants’, els intèrprets gairebé anul·lats apareixen amb la cara tapada per teles o màscares. Una sensació com de malson constant que avança com una piconadora, que polvoritza al seu pas la raó i els sentits.
Hiperfragmentació
Com que no s’explica cap història però la història es dona per coneguda, s’han d’anar omplint els buits o abismes a través dels breus quadros vivents, els enigmàtics fragments textuals i les situacions refetes una vegada i una altra. El discurs hiperfragmentat va obrint portes que no tanca mai, com aquestes enigmàtiques tres germanes ja molt grans que apareixen de tant en tant, com atrapades en un bucle de temps circular en què el passat, el present i el futur es confonen, l’etern retorn. Teatre en el sentit ampli o bé simplement art en viu. Escenaris inèdits, en tot cas, que esperem que el nou Lliure ens continuï presentant amb una desitjable regularitat.