El frec de maneres i cançons de Serrat i Sabina en un mateix concert va ser una gran troballa que es va carregar a àmplies audiències el 2007, va reincidir el 2012 i sembla acomiadar-se, de nou en gran, a la gira ‘No hay dos sin tres’, que aquest dissabte va omplir una vegada més el Sant Jordi. Última ocasió, o no, de veure’ns-les amb els seus repertoris de capçalera de la nostra cançó contemporània, servits amb humor, generositat (gairebé tres hores de recital) i cura pels dos imaginaris creatius.
Aquesta vegada no hi havia disc amb cançons noves per presentar, i les de ‘La orquesta del Titanic’ (2012) van desaparèixer del faristol, amb la qual cosa l’entesa va tornar a les essències, als clàssics, a partir d’una arrencada suau (‘Esta noche contigo’) i d’un primer diàleg jocós no exempt de sentides floretes recíproques: Serrat va dir a Sabina «tontolaba» i ell li va replicar amb un ordinari «gilipollas». La paròdia de la tensió competitiva, que no falti, i la rifada: aquests ‘Cinco lobitos’ que van cantar com alumnes aplicats, camí de ‘No hago otra cosa que pensar en ti’.
Espectacle i recolliment
Va haver sentit de l’‘entertainment’, amb desplegaments de vídeo i de color, profusió d’èxits i la brisa del companyonatge, projectada de vegades en converses massa llargues. També moments de fondària, en particular quan un i un altre es quedaven sols: Serrat, guitarra en mà, evocant ‘Cançó de matinada’ i fent emmudir el Sant Jordi, com amb ‘Barcelona i jo’, ‘Me’n vaig a peu’, ‘Plany al mar’ o ‘Pare’, cançons en català que van marcar diferències amb els recitals de Madrid. I homenatjant el desaparegut Alberto Cortez en les ‘Nanas de la cebolla’. Sabina, recreant el seu món, des de la talaia madura de ‘Lo niego todo’ a les penes de ‘19 días y 500 noches’. Cada un, amb els seus escuders: Miralles i Kitflus, Varona i De Diego.
La sensualitat mediterrània de Serrat, i el realisme de terra dintre de Sabina, observant-se amb riallera prudència. Però després de la pujada de ‘Princesa’ i ‘Cantares’ va venir un altre recital, aquest més compartit i encaminat a la celebració, potser una mica menys genuí, però més espectacular. Un tiberi de clàssics que ens va recordar que, més enllà de les diferències d’estètica musical, estem parlant de cançons, material tutejable, i no d’unes qualssevol: assoliments universals que han acompanyat moltes vides, d’un poder difícil d’igualar en la nostra actualitat tan fragmentada. ‘Y sin embargo’ i ‘Aquellas pequeñas cosas’, ‘Contigo’ i ‘Fiesta’. I la vaga sensació de privilegi històric per ser contemporanis de totes elles.