Amb aquesta primera novel·la, l’arquitecte Íñigo Redondo (Bilbao, 1975) sembla que vol deixar clar que ha vingut al món de la ficció per quedar-s’hi. Perquè ‘Todo estp existe’ és, si es vol, un debut prometedor, clar que sí. I no tant perquè aquest arquitecte bilbaí establert a Madrid hagi volgut estranyament ambientar una ficció espanyola en els anys 80 amb un final gairebé apocalíptic en una ciutat ucraïnesa devastada per un accident nuclear, sinó perquè els fils –dos– que teixeixen la ficció produeixen una devastadora sensació d’ara o mai, una sensació que el cor de la qüestió narrativa que aquí es conta ve marcat per unes emocions plurals en xoc perpetu amb la realitat. Aquest ara o mai és el penya-segat que assola els dos protagonistes d’aquesta fugida cap a davant quan les seves vides s’aproximen perillosament. L’Alexéi, un director d’escola que acaba de ser abandonat per la seva dona i que viu de dia com pot per arribar a unes nits sense fi acompanyat d’un no-res xop d’alcohol, i la Irina, una alumna de 16 anys absolutament desorientada per una situació familiar que el lector entreveu dantesca. Semblen una parella, però no ho són: «De lo que aquí se trata es de dos personas, dos vidas aisladas, dos universos impermeables con intimidades impermeables». 

Aire de ‘thriller’

Hi haurà personatges més dispars, però aquests dos juguen en camp contrari. Des de fora, un pot ser vist com el que segresta la noia a la recerca d’una aventura amorosa després d’una ruptura matrimonial; l’altra, com la jove rebel en franca oposició a un nucli familiar que no la vol ni l’entén que cerca l’empara en l’adult que sí que la comprèn. Doncs, no, no és així. I aquí resideix el valor d’un text que manté el seu interès argumental, malgrat l’aspecte kafkià de la situació. La Irina estarà dos anys tancada a casa de l’Alexéi per complir allà la majoria d’edat i així poder iniciar una nova vida. Doncs, no, tampoc és així. Redondo ha sabut fer un gir inesperat a la trama i, en unes pàgines finals trepidants, conformar un desenllaç amb aire de ‘thriller’ per dir que aquesta aventura vital entre un home i una noia joveníssima es conforma com el paradigma de la solitud compartida: viuen junts sense saber qui són, conviuen llunyans perquè des del principi saben que no es coneixen: «Restregamos la vida los unos contra los otros pero no nos conocemos... Nos miramos sin vernos. Nos sonreímos cada día. Y cada día nos desconocemos, nos ignoramos, nos rechazamos».

Sense pronunciar una paraula més forta que l’altra i amb una mirada sintàctica lliure i sense escarafalls, Redondo ha configurat el mapa emocional de dues vides solitàries paralitzades en un món que, per moments, s’esquerda. És el paisatge després de la batalla que els dos personatges han estat vivint des d’una fràgil intimitat sense gairebé tocar-se. Un joc narratiu en equilibri de contraris.