La nova pel·lícula del mestre suec, ‘Sobre el infinito’, és una col·lecció de vinyetes meticulosament compostes que utilitzen l’humor absurd i una afectuosa misantropia per reflexionar sobre l’ésser humà. En altres paraules, s’assembla molt als seus tres llargmetratges immediatament anteriors –‘Canciones del segundo piso’ (2000), ‘You, the living’ (2007), ‘Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia’ (2014)–, que el van confirmar com un dels grans cineastes vius.

‘Sobre el infinito’ no és gaire diferent de les seves tres pel·lícules prèvies, que componen una trilogia sobre l’existència. ¿En què es diferencia?

Sento que en aquesta pel·lícula hi ha més dolor, el dolor que provoquen la brevetat de la nostra vida i pensar que, a mesura que vivim, ens acostem al nostre propi final. Fora d’això, és més o menys el mateix que les seves predecessores. De fet, la considero la quarta entrega de la meva trilogia. No canviaré de mètode fins a estar segur d’haver-ne descobert un de millor.

¿Consideraria la possibilitat de tornar al tipus de format narratiu tradicional de les seves primeres pel·lícules, que va dirigir als 70?

A hores d’ara no sé si seria capaç d’explicar una història convencional. A més, les narratives tradicionals són predictibles i, per tant, no aporten gran cosa a ningú. Jo prefereixo escenificar fragments de l’existència, perquè il·lustren millor l’experiència de viure. De vegades comparo les meves pel·lícules amb els somnis, o amb els records. Quan evoquem somnis i records, oblidem els detalls sense importància per centrar-nos en l’essencial. Les meves pel·lícules fan el mateix.

Després de dedicar tantes pel·lícules a meditar sobre el que significa ser humà, ¿a quines conclusions ha arribat?

Només puc dir que, com més exploro el comportament de l’home, més em fascina. I estic cada vegada més convençut que, malgrat les diferències entre rics i pobres o entre blancs i negres, tots som molt semblants. Dit això, no tinc una explicació sobre el sentit de la vida, però sovint m’apropio de la que Albert Einstein donava sobre això: «El que dona sentit a la meva existència és veure la felicitat als ulls d’un altre ésser humà».

Les seves pel·lícules són a estones hilarants i a estones devastadores. ¿Com les definiria vostè?

Com gairebé tot, tenen una mica de comèdia i una mica de tragèdia. Crec que és possible fer acudits fins i tot de les coses més tristes. L’únic que em treu per complet les ganes de fer broma és veure gent humiliada i desposseïda de la seva dignitat, i per això dono tanta importància al respecte, la tolerància i la voluntat de reconciliació. Com dic, estem molt més a prop de morir del que creiem, així que més ens val viure en harmonia.

¿Es considera un home pessimista?

No, però els temps que vivim no conviden precisament a l’optimisme, ¿oi? Els poderosos abusen dels febles, a tota hora i a tots els nivells. Fins i tot en el dia a dia. Si continuem així, no sobreviurem gaire temps. Però no soc pessimista; si ho fos, ja m’hauria fotut un tret.

A més de cineasta, vostè és un publicista de gran èxit. Les seves pel·lícules exploren l’ésser humà, i els seus anuncis miren de vendre productes. ¿Són les dues coses compatibles?

En realitat, crec que els meus anuncis també exploren l’ésser humà. Des que vaig començar en la publicitat vaig prometre que mai la utilitzaria per enganyar ni per oferir una imatge falsa de la vida de la gent. I mai he faltat a la meva paraula.