L’aspecte resultava curiós per a un interior fosc: el terra estava ple d’aigua i a diferents racons es podien distingir arbres i plantes de tota mena. És més, hi havia parterres. Trossos de terra en què creixien enciams, cols i raves. No era un hivernacle ni un institut de botànica. Era una discoteca.

Entre 1965 i 1975 a Itàlia es va donar un fenomen poc conegut fora de les seves fronteres: les discoteques es van convertir en els espais d’experimentació d’arquitectes acabats de sortir de la universitat. Durant l’auge dels moviments socials i polítics de 1968, van formar un moviment anomenat disseny radical, un episodi estrany i fascinant, en què van utilitzar sobretot les discoteques com espais d’assaig per a noves idees i formes d’entendre l’espai.

Space Electronic, a Florència, i Piper Discotheque, a Torí, van ser els clubs més famosos. Fins aleshores, a Itàlia les discoteques eren molt conservadores, espais estratificats en què no hi havia música en viu i la gent ballava sempre en parella. Aquests arquitectes van començar a jugar amb les llums, els miralls, i van crear estètiques poc comunes per l’època: Space Electronic estava situada en una antiga fàbrica de reparació de motors i va mantenir en la seva decoració refrigeradors i tambors de rentadora. També van democratitzar les sales, creant espais flexibles en què es podia moure l’escenari i tenir diferents activitats durant el dia i la nit.

Tant és així que aquesta sala durant el dia es convertia en un espai per a recitals de poesia, teatre o la seva pròpia escola d’arquitectura radical, en què els estudiants experimentaven amb materials i idees, en col·laboració amb altres grups d’arquitectura, com Superstudio, UFO, Street Farmer i Ant Farm. D’aquí va sorgir el jardí botànic en què es va convertir la discoteca amb aigua i plantes. Era el projecte Vita, Morte i Miracoli dell’Architettura, que va tenir lloc el 1971.