No va amb Kiko Veneno allò d’acomodar-se en èxits passats i anar tirant, i allà està el disc que va publicar la primavera passada,‘Sombrero roto’, en el qual sotmet el seu art de la cançó a nous enfocaments i tractaments sense deixar de ser ell mateix. Estrofes reflexives amb ironia del sud, filosofia quotidiana a cop de rumba i funk, al seu estil, ara amb més textura electrònica, si bé en directe, aquest dissabte en Apolo, tot això va tornar a canviar una mica de forma amb l’entrada en escena d’una bonica banda de vuit músics.
Veneno va culminar la nit de ‘Rock & Palmas’, el ‘primer festival flamencodèlic’, que va explicar amb propostes d’unes altres dues generacions: l’autodenominada ‘kinkidelia’ del grup sevillà Derby Motoreta’s Burrito Kachimba i el ‘set’ de Dj Panko, l’ex Ojos de Brujo. Artistes els mons dels quals entronquen amb la tradició representada pel rock andalús dels 70 i pel mateix Kiko, que va obrir la seva actuació, a tall de brúixola, amb el clàssic ‘Los delincuentes’ (del seu alt debut, l’àlbum ‘Veneno’, de 1977), cançó que té la idea de la qual parteix el nou repertori: “Me quiero asegurar / que mi sombrero está bien roto y así los rayos / pueden entrar en mi cabeza”.
La pista ‘dylaniana’
Així, amb el cap aclarit, deixant que les vibracions mundanes li insuflessin noves motivacions, Kiko ens va endinsar en composicions d’estrena a partir de la descarada ‘Titiri titiri’, llesta per fer ús d’una «goma pa borrar lo que no importa». En Kiko hi ha molt sud i bastant surrealisme, però també un pòsit de Dylan, aspecte reforçat en el camp instrumental per aquesta copiosa ‘troupe’ a l’estil de ‘Rolling Thunder Revue’ amb quatre guitarres tant espanyoles i com elèctriques (una d’elles a càrrec de l’ex ‘delinqüente’ Diego Pozo) i el violí de Félix Roquero, prest a la filigrana solista en la suau ‘Ojalá’.
Cançons com ‘La higuera’ i ‘Autorretrato’ van mostrar a un Veneno refrescant, sense por de fer equilibris sobre trames cibernètiques d’una manera que faria feliç a David Byrne, i van conviure a gust amb rescats del passat llunyà (‘Traspaso’, donant pas al tràngol psicodèlic) o no tant (la rumba calenta de ‘La rama de Barcelona’). I al final, dues cares d’aquest finíssim Veneno de madurez: l’extravertit funk de ‘Sombrero roto’ i, en un altre extrem, la malenconia d’‘Obvio’, un altre moment àlgid del disc, aquest sense invents, a veu i guitarra, creuant-se amb vells trofeus (‘Joselito’, ‘Volant voy’) i consumant el prodigi de mantenir inquieta una carrera després de més quatre dècades de servei.