Parlar de la Rosalía urbana és, fins a nou avís, parlar del Guincho, col·laborador primordial en la producció i composició d’‘El mal querer’ i també dels singles que van arribar després. Sense ell no existiria (no almenys en aquesta suggestiva forma) el millor àlbum de l’any segons els Grammy Llatins, que ha valgut a aquest músic canari, a més, el premi a millor enginyeria de gravació per a un àlbum. I tampoc la millor cançó urbana (‘Con altura’), en la qual, a més de produir, aportava veu i percussió.
Les seves contribucions a la nova etapa de Rosalía són només l’últim episodi d’una carrera ja llarga i fructífera, iniciada a principis de segle en una Barcelona que Pablo Díaz-Reixa (aquest és el seu veritable nom) considera la seva ciutat. Es va mudar aquí el 2002 i aquí viu a hores d’ara, tot i que va ser durant una temporada a Madrid quan va concebre el seu avantguardista ‘Hiperasia’, del 2016.
Abans de donar-se a conèixer com el Guincho, Díaz-Reixa havia agitat la Barcelona alternativa com a bateria de Coconot, grup de rock experimental amb influxos caribenys i llatins, i també va ser vist com a percussionista de Giulia y Los Tellarini, els del ‘Barcelona’ de ‘Vicky Cristina Barcelona’.
Però va ser amb el seu primer disc com el Guincho, ‘Alegranza’, del 2007, que la seva creativitat i el seu talent van acabar de quedar realment a la vista. Aquella contagiosa combinació de tropicalisme, fúria pop i estructures pròpies del house va causar estralls no només en clubs locals, sinó en mitjans de tot el món, incloent-hi la influent web musical nord-americana ‘Pitchfork’, que va concedir al disc un 8,3 i l’etiqueta de Best New Music, o millor nova música. Barcelona es guanyava un lloc al mapa alternatiu global. El Guincho aplanava el terreny per a Delorean i John Talabot.
Avançat al seu temps
El seu següent àlbum, el molt diferent ‘Pop negro’, va sortir el 2010 a Young Turks, el subsegell de la marca XL que va llançar The XX i FKA Twigs. En lloc de repetir fórmula, el Guincho va apostar menys per la ‘sampladèlia’ que per la cançó pop i, a més, la cançó pop molt espanyola. Això sense perdre esperit de recerca: podia utilitzar ganxos reconeixibles, però també col·locar sons en plans poc convencionals. «Era la primera vegada que tenia un pressupost per anar a un estudi bo», m’explicava en entrevista per a aquest diari el 2010. «Però m’ho vaig gastar tot i hi vaig haver de posar tots els meus diners; em vaig gastar tot el que tenia».
Després d’ajudarBjörk a ‘Biophilia’ (2011), es va agafar un temps per pensar el seu següent pas, que va acabar sent ‘Hiperasia’, disc de so avançat al seu temps; trap abans de la veritable explosió del trap. Decisions formals que llavors ens semblaven desconcertants (l’ús de l’estèreo per boicotejar l’escolta, els buits i silencis dins de les cançons) reapareixien a ‘El mal querer’ i ens semblaven la millor manera de fer pop per al futur. O per ara mateix.