Ambient d’esdeveniment, aquest dijous al Palau, davant de la tornada de Djavan a Barcelona, amb abundància d’aquest públic brasiler que sempre es mobilitza quan aterren per aquí les grans figures del país. Feia 22 anys que el cantant i compositor de l’estat d’Alagoas, al nord-est, no actuava per aquí, i va compensar l’espera amb un atent combinat del seu nou disc, ‘Vesuvio’, i dels clàssics d’una carrera que abasta més de quatre dècades.
Djavan continua publicant discos a raó biennal i en ‘Vesuvio’ deixa anar paral·lelismes entre l’activitat sísmica i els últims tombs polítics a escala global, com sempre amb maneres més suaus que volcàniques, acollint-se a registres com el funk-pop de ‘Viver é dever’, el tema que va obrir la nit. Conscient de les ganes acumulades, en la seva cita amb el Festival Internacional de Jazz de Barcelona va aventurar un concert «inoblidable, sensual i sexual» comptant amb la implicació del públic, que va manifestar unes pronunciades ganes de cantar, com va quedar clar a la segona peça, la libidinosa ‘Eu te devoro’.
Sonoritat esmorteïda
Un Djavan de presència inicial una mica excèntrica: passos petits de ball amb gest robòtic, ulleres fosques i alt barret. El repertori el van esquitxar des del principi cançons significatives de la seva carrera, com ara‘Topázio’ i ‘Nuvem negra’, gravades totes dues per Gal Costa, portadores de subtileses i que van sonar en tractaments un tant embuatats per una banda ancorada en dos teclistes. A diferència dels seus concerts al Brasil, va acudir a ‘Esplendor’, la versió en castellà de ‘Meu romance’, adaptada per Jorge Drexler, amb la seva memòria bolerística reformulada amb sintetitzadors.
El cantautor de guitarra i tamboret va obrir una celebrada falca amb vista a la bossa nova a través d’una altra peça nova, ‘Orquídea’, i del rescat de ‘Flor de lis’, aquell tema que als anys 90 es va agenciar Ketama, i que va encendre a la concurrència. A mesura que Djavan es va anar alliberant del barret, les ulleres i la jaqueta el concert va entrar en una dimensió més càlida. Va caure ‘Nem um dia’, tema que el 1997 va sonar en una telenovel·la de Rede Globo, ‘Por amor’, i que va ser secundada pel públic de principi a final malgrat la seva llarga i serpentejant tornada, i el ‘crescendo’ final ens va conduir a ‘Se...’, ‘Samurai’ i ‘Sina’, cremant les naus, o gairebé.
Del primer pis queia una enorme bandera de l’‘Ordem i progresso’, llesta per emparar un desenllaç de la nit que, a través del prescriptiu ritual («por qué parou» demanen sempre els brasilers en el seu equivalent de l’«una altra, una altra»), es va obrir amb refinament, a través de la fusió d’‘Océano’ i ‘Um amor puro’. D’allà, a l’agitació de ‘Lilás’ i ‘Seduzir’, convidant a les ballarugues com a manera última d’avalar el retrobament.