El Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu va acollir el recital de la mezzo Ketevan Kemoklidze, programat en col·laboració amb el festival de lied Life Victoria i dedicat a la mezzosoprano Giulia Novelli, l’avui desconeguda dona del tenor Francisco Viñas. Acompanyada d’un atent i sempre competent Ricardo Estrada des del piano, la cantant georgiana va obrir el foc amb òpera i ni més ni menys que amb la dificilíssima ‘Cançó del vel’ de la princesa d’Éboli del ‘Don Carlo’ verdià. Des de les primeres notes va impressionar l’entrega, la gosadia i l’adequada projecció que va imposar aquesta intèrpret, que demostra amb el seu cant que el seu ofici és la seva vocació, passant-s’ho genial a l’escenari i encomanant el seu públic amb el seu art i el seu entusiasme.
Amb la coloratura, els aguts i els greus ja temperats, Kemoklidze es va submergir en un ambient completament diferent com és el cicle de ‘Cants i danses de la mort’, de Mussorgski, quatre aproximacions poètiques sobre el final de la vida que van sonar amb el pes específic necessari, especialment l’última, convertida gairebé en un monodrama i servida en una veu profunda i ben mesurada. Si la complicada acústica de la sala va aportar una gran reverberació, no va ajudar gaire la borrosa dicció de la intèrpret, tot i que va assumir les tràgiques cançons amb prou pesar i expressivitat sense sacrificar l’afinació.
La segona part va ser un autèntic mostrari del repertori de la cantant; també es va obrir amb òpera, revisant àries d’autors tan dispars com Donizetti, Bizet, Rossini i Ponchielli, ajudant-se d’un gran ventall de Teresa Berganza i d’un bonic mantó de Victòria dels Àngels. Va culminar el recital amb les ‘Cançons negres’ de Montsalvatge, abans de dues propines, incloent-hi ‘Art is calling for me’ del musical ‘The enchantress’, de V. Herbert.