«Elaborar la programació de la temporada artística garantint com a eixos el patrimoni català i universal...». Així comença la llista d’objectius estratègics del TNC. I en aquesta declaració d’intencions es pot incloure la programació de ‘La Rambla de les floristes’, de Josep Maria de Sagarra, per obrir temporada a la Sala Gran. Déu n’hi do: un ‘sagarra’ estrenat el 1935, i ambientat a mitjans del XIX, escrit en vers. Jordi Prat i Coll l’ha muntat, a més, amb respecte a l’original. I també com un inequívoc homenatge a la principal artèria de la capital catalana. El seu tribut està íntimament lligat al terrible record del vehicle assassí de fa dos anys.

Prat i Coll ha canviat aquesta vegada de carril. L’aire irreverent i joiosament gamberro que tenia ‘Els Jocs Florals de Canprosa’,el seu gran ‘hit’ de l’any passat a la Sala Gran, queda aparcat. Que es revisi una obra de 1935 sense actualitzar-la,sense posar-hi un revestiment modern (tret d’aquestes vambes que contrasten amb un vestuari colorista d’època, algun simbolisme o actors que interpreten rols femenins i viceversa) no ha de fer suposar que caigui en un exercici arqueològic. Potser avui no queda cap altra alternativa. Perquè ‘La Rambla de les floristes’ és una obra de recorregut tan habitual en el teatre aficionat com inexistent en el circuit professional. En el record, ja llunyà, hi ha una producció de TV-3 amb Rosa Maria Sardà el 1986. O sigui, no estem ni davant un ‘shakespeare’ ni un ‘txékhov’ d’aquells tan habituals.

Prat i Coll diu ser un enamorat d’aquest ‘sagarra’, –«una obra perfecta en el seu gènere», sentència– i així s’entrega a la musicalitat del vers i als seus personatges d’època, sobretot a la protagonista, la florista Antònia. Ho fa amb una mirada poètica, sensible i una lleugeresa, mai encartonament, que provoca que l’espectador se senti ben acompanyat. L’obra, amb les seves floristes, els seus burgesos i algun polític, és un quadro molt barceloní d’un temps passat, però amb ecos que encara ressonen. Perquè aquesta és una peça que té, com no podia ser d’altra manera, les dones a l’epicentre. I sobretot l’Antònia, el personatge sobre qui gira tot plegat. Una venedora que es resisteix als que la festegen al sentir-se atrapada en aquest espai de llibertat on ella viu.

Si l’Antònia és gran, Rosa Boladeras és gegantina. L’actriu menuda de Terrassa vola sobre la Sala Gran amb una actuació memorable en què està enèrgica, passional, intimista, divertida... I, per si fos poc, despatxa el vers amb una claredat cristal·lina. És la líder d’un elenc que mai perd el seu pas. En què brillen de la mateixa manera veterans com Albert Pérez, Xavier Ripoll i Jacob Torres que joves com Clara Altarriba i David Anguera. Aquesta tasca conjunta va fer posar dreta la Sala Gran la nit de l’estrena.