Després de 45 anys de rock’n’roll, carretera i manta, Burning posa punt i final a la seva singladura. Últimes estacions: La 2 d’Apolo, aquest divendres, i La Riviera (Madrid), dissabte. Parlem amb el gran supervivent del grup, el cantant i teclista Johnny Cifuentes.

Aquest comiat, ¿és de veritat o és un toc d’atenció per dir-nos «ei, seguim aquí»?

No, no, no és cap broma. És de veritat. Divendres serà l’última vegada que tocarem els Burning a Barcelona.

Burning encarna una manera de fer rock’n’roll molt associada a Madrid, amb orígens al barri de La Elipa, però en els seus inicis tenen una connexió important amb Barcelona.

Sí, aquell ocell tan ric que era Jordi Vendrell, que deu ser amb molts dels nostres col·legues per allà a dalt. Ell es va encarregar de viatjar de Barcelona a Madrid a buscar-nos perquè en la discogràfica Belter volien crear un segell més ‘underground’, que va ser Ocre. Vendrell era un noi magnífic, un amor de persona. Va produir el primer àlbum, ‘Madrid’, tot i que abans havíem fet un parell de ‘singles’ en anglès rar, perquè no sabíem l’idioma. No sé si jo ara puc ser capaç d’explicar el que era publicar un primer àlbum per a nosaltres, xavals de 20 anys. Se t’obrien els ulls com túnels. I a partir d’allà, 15 discos més.

A mitjans dels 70 hi havia els cantautors i el club del rock simfònic. Burning anava per un altre camí: el rock’n’roll de carrer.

Sí, a l’altiplà el rock era més furiós, i a la costa i a Catalunya hi havia aquell estil una mica més simfònic, amb Iceberg o la Dharma. Però ens va influir tot el que escoltàvem, incloent-hi Yes o Genesis. A ‘Madrid’ hi ha una cançó que dura 10 minuts (‘Sin tiempo para vivir’), que en realitat és la unió de dos o tres. Nosaltres vam començar a explicar les coses que passaven al nostre voltant, als barris, amb les nostres nòvies... En fi, tot molt fresc i amb ganes de divertir-nos.

¿Retrats verídics o una mica de pel·lícula?

Jo diria que pràcticament totes les cançons es basaven en fets reals. A mi se’m donen malament les pel·lis. Tot i que lògicament sempre has de posar-hi alguna cosa perquè resulti més màgic. Però érem cinc xavals que treballaven cada un en les seves coses i que a les set de la tarda es trobaven en un local als afores de Madrid.

Els Rolling Stones eren el seu grup de capçalera.

Era el denominador comú entre els cinc membres del grup. Però també ens influïa Lou Reed i el glam. Ens agradaven molt T. Rex, Slade, els New York Dolls... Nosaltres, amb l’afany de protagonistes i de sortir una mica en els mitjans, utilitzàvem moltíssim maquillatge, pintura, botes... Eren tocs per cridar l’atenció, ja que no podíem tirar televisors als hotels, perquè no teníem ni hotels, ni televisors.

El segell Ocre va fitxar en paral·lel la Banda Trapera del Río, de Cornellà. ¿Paral·lelismes?

Érem bandes que dèiem coses; ells, en un estil més punk, més dur, i nosaltres, en allò que sempre hem conegut com el so del tall de la navalla, ni massa durs ni massa tous. Tots els meus bons records per a Morfi i tota la seva penya. Van ser companys de viatge.

Aviat van despatxar cançons que es convertirien en mítiques: ‘Jim Dinamita’.

Sobre aquell individu que sempre hi ha hagut als barris i que era el més fanfarró de tots. A tots els llocs hi ha hagut un ‘xino’, un ‘negre’... Són els malnoms; no és que fossin ni xinesos ni negres. L’individu que ho controlava pràcticament tot. Aquesta és la història de ‘Jim Dinamita’. I, tot i que pogués semblar algú conflictiu, era un individu romàntic que després estava disposat a ajudar-te i a qui li molava que algú del seu barri es dediqués a la música.

En les seves cançons les dones acostumen a ser ‘nenas’, o una cosa pitjor: la «mujer fatal» de ‘Qué hace una chica como tú en un sitio como este’. Avui no durarien ni cinc minuts.

Això em fa moltíssima gràcia. Si es vol treure de context es pot treure perfectament, però mai ens va passar pel cap tenir un detall groller o lleig amb les noies. Pràcticament el 90% del nostre repertori consistia a dedicar coses formidables a les dones que coneixíem. Sortien d’estar amb elles molt a gust, cantant i dormint junts. Les lletres sorgeixen així, sense cap història podrida.

A ‘Bulevard’ (1980) es van acostar a la ‘new wave’ britànica.

Som permeables i en aquella època ens van influir Graham Parker, Elvis Costello, Joe Jackson... Va més per aquest estil, que també ens agradava dins dels nostres paràmetres de rock’n’roll.

Hi ha dues plorades baixes en la seva història: el primer cantant, Antonio Martín (va morir el 1991, tot i que havia deixat la formació vuit anys abans), i Pepe Risi, guitarrista i cantant (1997). Diu Fito de la Parra, de Canned Heat, que «les millors bandes són les que tenen més morts».

És una opinió molt divertida, però no ho sé. Aquestes tragèdies arriben, però has de menjar. Ells van marcar el seu camí; no se’n van anar de buit. La majoria de la gent que té una vida normal no passa ni pel 20% de les seves vivències. Nosaltres ens vam enganxar a aquell carro del rock’n’roll i ha sigut com un viatge a través dels somnis que tens des de petit. Enriquir-te de la nit del barri de Carabanchel, dels personatges i de les històries.

Les drogues van castigar la banda.

En aquella època tots els que tocàvem rock’n’roll vèiem com els pastissos anaven passant pel nostre costat. Alguns som més llaminers que d’altres i, bé, caus en aquest error del principiant. Volíem ser Lou Reed o Keith Richards i vam pagar la innocentada, per estúpids. Les tragèdies que et presenta la vida quan et dediques al rock’n’roll. Els petits o grans peatges que s’han de pagar. Però ningú és imprescindible i sempre hem continuat endavant. Al grup això ens va pegar dues vegades. Però hi havia una cosa més important, que era la banda, i ho vam arreglar amb temes nous, una nova gira i endavant.

¿Entén ara aquella atracció pel costat salvatge tan dels 70?

A veure, és divertit, dona molta morbositat, tot i que a mi ja fa molt temps que va deixar de donar-me-la. En aquella època, estar malalt, o millor, semblar-ho, molava. Però a Lou Reed no se’l recordarà pel que es fotia, sinó per les seves cançons.

Mai van fitxar un cantant, sinó que la veu solista va anar passant d’un membre a l’altre.

Mai vam pensar que algú pogués fer-ho més que nosaltres. Qualsevol de nosaltres podia ser cantant de Burning.

El rock’n’roll, com a llenguatge juvenil mobilitzador, ¿ja no és el que era?

A nosaltres ja ens han passat moltíssimes modes per davant. Sabem que hi ha moments en què la gent està més pel rock i d’altres en què prioritzen altres estils. Jo crec que les modes passen. La gent jove té dret a equivocar-se, però, si de veritat t’agrada la música, buscaràs i trobaràs una bona frase, una bona melodia i un bon ‘riff’.

¿Per què es dissol Burning?

Podríem estar tota la vida, però prefereixo donar aquest cop de volant i deixar un cadàver bonic, i amb la banda amunt, perquè venim d’estar al màxim en els concerts. Són 2.000 actuacions en 45 anys, plens de quilòmetres..., i crec que ja ha arribat el moment. És una decisió no gaire pensada, però em ve de gust.

No emularan els Stones.

No som ni al Regne Unit ni als Estats Units per funcionar com ells. I també es tracta de deixar passar la gent nova. Així hi haurà un buit més als escenaris perquè la gent pugui tocar.

I després d’aquests últims concerts, ¿què?

Dissabte pujaré a l’escenari de La Riviera i després em beure unes birres i em fumaré uns cigarrets amb els amics al meu bar, el Cocodril. Diumenge estaré fet pols. I dilluns..., dilluns ja és el futur, i no tinc ni punyetera idea del que em passarà pel cap. Prefereixo deixar-me portar.