Després de convertir-se en un dels directors més importants del cine de terror espanyol amb títols tan estimables com '[REC]’ –codirigit amb Jaume Balagueró– i 'Verónica', Paco Plaza s’acosta al 'thriller' amb una pel·lícula fonamentada en la condició ambigua i antiheroica del seu personatge central, un madur infermer, estimat i apreciat per tothom, pacient i sol·lícit, el passat familiar del qual torna una vegada i una altra a partir del moment en què un vell capo del narcotràfic gallec ingressa a la residència on treballa.

La presència de Luis Tosar en el paper protagonista imposa un cert registre. Tot i que aquí no sigui el dolent de rigor, el personatge inquietant o sinistre, sinó un tipus de reaccions i entramats emocionals més complexos, la seva elecció no deixa d’estar lligada al que l’actor ha representat per al 'thriller' espanyol dels últims anys: recordin les seves composicions en films com ara 'Celda 211', ‘El Niño’ i 'Toro', sense oblidar la seva presència precisament com a narco a 'Corrupción en Miami' de Michael Mann.

L’èxit de la telesèrie 'Fariña' també podria flotar entre les imatges de 'Quien a hierro mata', però el tema del tràfic de drogues a la costa gallega no és més que això, un rerefons, ja que la pel·lícula s’endinsa per tortuositats més pròximes al drama tràgic que al 'thriller' ortodox i el paper que en la història tenen l’heroïna i la seva addicció és molt diferent a l’esperat.

Pot ser que Plaza es desenvolupi millor en les històries en què la inquietud terrorífica i els elements tradicionals del gènere fantàstic, siguin morts vivents, homes llop o cerimònies de ouija, són predominants. Però amb 'Quien a hierro mata' intenta espavilar-se en un terreny diferent i deixar anar amarres amb el seu passat estilístic fins ara. La treballada posada en escena de la qual ha fet gala està en funció d’un periple dramàtic més reflexiu que estrictament físic o sobrenatural.