Donem un cop de puny sobre la taula per reivindicar Lloyd Cole, un individu que a cavall dels 80 i els 90 va gaudir d’una merescuda notorietat. Primer, al capdavant de The Commotions, amb la música britànica més americana del seu temps, simbolitzada per aquell àlbum íntim i majestuós, embolcallat en violins, titulat ‘Rattlesnakes’, i poc després, amb una trajectòria en solitari amb la qual se les va enginyar per desviar-se dels dos carrils del ‘mainstream’: tant del general com de l’alternatiu.
I bé, Lloyd Cole mai ha deixat de fer discos ni de moure’s com a creador, movent l’accent des del trobador acústic fins a la modulació rockera i obrint en ocasionals espais per a l’electrònica. En aquest últim camp se situa ‘Guesswork’, que dialoga, en termes de textura instrumental, amb el ja llunyà ‘Plastic wood’ (2001) o els més pròxims àlbums gravats a mitges amb el docte Hans-Joachim Roedelius, el que va ser cofundador del grup seminal de l’electrònica alemanya Cluster.
Fred i calor
A ‘Guesswork’,títol que significa ‘conjectures’, Lloyd Cole sorprèn perquè es mostra tocat encara pel do de fer cançons emocionants i perquè continua sent ell mateix amb materials diferents dels que ha manejat insistentment des de la seva joventut. Començant per la declaració de maduresa de ‘The over under’, en què l’arquitectura digital sona càlida i torbadora. La primera al front. I, des d’aquell cim, l’àlbum manté una elegant tensió a través de ‘Night sweats’ (en què es presenta com “un cabró difícil”) i d’aquell ‘single’ captivador titulat ‘Violins’, amb un text apocalíptic i que ve acompanyat d’un vídeo amb un piano en flames al mig de la muntanya.
Potser Lloyd Cole ja feia música adulta quan encara no ho era i és ara quan fa les cançons apropiades per a l’edat que sempre va aparentar tenir. Però ‘Guesswork’ és qualsevol cosa menys autocomplaent. Acostant-se a la seixantena, l’autor d’‘Are your ready to be heartbroken?’ ha assolit el punt més elevat, aquell en què l’art de la cançó es filtra a través de les eines emprades, siguin quines siguin. En el seu cas, doble pirueta, aconsegueix que el segueixin en les seves indagacions tecnològiques tres vells companys, Fred Maher (el bateria de ‘New York’, de Lou Reed) i dos ‘excommotions’, Neil Clark i Blair Cowan.
Se’l veu sòlid, confortable, en el paper de cantautor synth-pop, absorbint vells ensenyaments de Brian Eno i de l’electrònica germànica, i fent-les seves amb ànim envoltant, commovedor o, de vegades, subtilment irònic, a l’estil del Cohen d’‘I’m your man’. Convé deixar-se enredar per ‘Remains’ i ‘When I came down from the mountain’ i degustar aquest Lloyd Cole capaç d’aquestes altes cotes quan tanta gent ja no el recordava, servint una vegada més l’impuls de fer el que creu que ha de fer.