Quan, el 2015, Rick Astley va sortir de gira gairebé com un espectre del passat, ni ell mateix sabia que aquella gira de ‘revival’ era el començament d’una segona joventut. El seu disc de retorn, ‘50’ (2016), va ser número u en vendes al Regne Unit, i ‘Beautiful life’ (2018) ha seguit aquesta línia ampliant així el seu repertori d’èxits dels anys 80 i primers 90. La seva nova gira inclou una única cita a Catalunya, aquest diumenge al Festival Jardins de Terramar, de Sitges.

En els últims quatre anys ha protagonitzat una autèntica resurrecció. ¿Quin balanç en fa, d’aquest retorn?

Al Regne Unit és una cosa molt forta: ¡amb ‘50’, el meu nom es va situar a les llistes a dalt de tot amb Adele i Coldplay! Des d’una perspectiva europea, és diferent: a Espanya, França o Alemanya els concerts són més íntims i pel carrer només una de cada mil persones em reconeix. Tot i que Espanya és un cas a part: hi tinc molts fans, i va ser el primer lloc on vaig cantar temes de ‘50’, abans que sortís el disc.

Es refereix a concerts com el de Barcelona (Apolo), el setembre del 2015. El repertori va ser nostàlgic, però en les seves següents visites, dues vegades a la sala Barts, cada vegada han pesat més les cançons noves. ¿S’ha plantejat la meta de construir una nova carrera?

¡Em continua agradant cantar les cançons antigues! Fins fa quatre anys, els meus xous eren molt ‘retro’, nostàlgics. Festivals amb vuit artistes dels 80, però els disfrutava molt. Són divertits. Una cosa sense pretensions. Mai he fugit de les meves velles cançons. Sense elles, no podria fer els discos que faig ara. Em van donar una base sobre la qual treballar. No crec que estigui formant una nova carrera, però sí una nova etapa.

‘50’ era un disc més aviat adult, amb influències gòspel, mentre que ‘Beautiful life’ és més lleuger i pop.

És veritat. Crec que quan vaig fer ‘50’ segurament volia explicar coses a les lletres, coses tristes fins i tot, sense esperar que milers de persones comprarien el disc (riu). No era conscient del que podia passar. A ‘Beautiful life’, en canvi, ja havia vist la reacció del públic. M’havia adonat que, més enllà de l’edat que es tingui, ja siguin 50 o 60 anys, la gent continuava volent ballar als concerts amb ‘Together forever’ o ‘Never gonna give you up’, com quan en tenien 21. Continuo sentint-me agraït i orgullós que aquelles cançons tinguin una petit lloc en la història de la música. Potser no un lloc preferent, però és un lloc. I amb ‘Beautiful life’ vaig voler aportar més cançons que permetessin això, ballar als concerts.

Una diferència respecte als vells temps és que les noves cançons són seves, no de compositors que escriuen per a vostè.

Soc una persona madura, tinc una filla de 27 anys, i tot i que continuï cantant les velles cançons, no puc evitar ser jo mateix. Sí, m’agrada cantar les meves pròpies cançons, i tocar tots els instruments, i gravar al meu garatge. He compost cançons per a altra gent, només per provar, i m’ho he passat bé, però la sensació no és la mateixa.

Els seus vells èxits els va crear la factoria de compositors i productors Stock, Aitken & Waterman. ¿Era realment com una fàbrica?

Sí, en el sentit que un mateix equip de gent es dedicava a fer els mateixos discos, un dia i un altre. Com en un altre temps Motown Records. Van crear els seus discos, els seus èxits i el seu so.

¿Els veu a un nivell equiparable a uns Holland, Dozier & Holland, per exemple, autors dels èxits de The Supremes?

Per a mi hi ha una gran diferència: Motown va donar al món alguns dels més grans cantants de la història, com Mavin Gaye, Stevie Wonder, Diana Ross... La llista segueix i segueix. Gent amb veus increïbles. Stock, Aitken & Waterman van posar l’accent en la cançó i en la producció.

¿No es veu llavors com un gran cantant?

¡No! Crec que soc un bon cantant, però no soc Stevie Wonder ni Marvin Gaye. No hi ha discussió possible en això. I crec que és correcte i és saludable tenir un respecte a certa gent que simplement és millor que tu, ¿ho entén? [riu]. No hi ha res de dolent en dir això. No és falta d’ambició. Tinc el meu ego, vull ser tan bo com pugui arribar a ser, però no soc tan bo com Stevie Wonder. Això és així.

Dona una imatge d’artista que no ha perdut el món de vista. ¿Creu que la gent s’identifica amb aquesta actitud?

Vinc d’una família de classe treballadora i això et fa tenir els peus a terra. M’agrada molt el futbol, i crec que un dels problemes és guanyar molts diners quan encara ets molt jove. És una cosa que distorsiona la teva manera de pensar i pot fer-te oblidar les raons per les quals jugues a futbol. La música, de vegades, és igual.

¿Li va ocórrer això quan va triomfar el 1987 amb el seu primer àlbum, ‘Whenever you need somebody’?

Llavors no me’n vaig adonar, em semblava fabulós ser famós. Però quan et passa una cosa així és difícil que puguis tenir pensaments i sentiments normals sobre les coses, perquè res en la teva vida és normal. Els diners canvien les coses, tot i que jo no m’adonava del que guanyava: estava ficat en el joc de la promoció. Aterrava en una ciutat, Barcelona, París o Nova York, em posaven en un cotxe bonic, feia entrevistes en programes de televisió, algú em portava a un restaurant bo, no pagava cap compte, em posaven en un altre avió i a la següent ciutat. Tot i que vaig guanyar molts diners, no arribava a gastar-los. Va ser quan vaig parar que me’n vaig adonar: “¿i ara, què?, ¿què faré?, ¿qui són els meus amics?”.

La síndrome de l’estrella allunyada de la realitat.

Tens 21 anys i ets tot el temps amb gent de 30, 40... El ‘management’, els advocats, la gent de la discogràfica... ¡Sempre acabava sopant amb el director gerent, quan el que jo volia era anar a sopar amb la noia de l’oficina! Pot sonar estúpid, però tardes a adonar-te d’aquestes coses. Crec que tots els artistes joves d’èxit passen per això. Justin Bieber, per exemple. A veure, no és tan dur, però sí que et preguntes: “¿qui dimonis soc?”. Per això les carreres pop no duren gaire, perquè arriba un dia en què et mires al mirall i et fas aquesta pregunta.

Kylie Minogue va sortir també de l’escuderia Stock, Aitken & Waterman, i segueix a dalt de tot: ¿una excepció?

Va complir també els 50 no fa gaire i vaig estar a la seva festa d’aniversari. Li tinc un gran respecte com a artista i també perquè és una dona. Ser dona als 50 en el pop és una altra història. Perquè a tothom li agrada pensar que és molt modern i recolzar el ‘me too’ i tot això, però la veritat és que les coses no sempre funcionen així. En el pop, la dona ha de ser pràcticament perfecta. Jo puc dir: “¡hey, tinc 50 anys, a la merda!”. Els homes podem: si ens surten cabells blancs, la gent dirà: “oh, se’t veu tan distingit...” Una dona del món del pop es deixa el cabell gris i... ¡oh, Déu meu!

En els seus concerts sol fer broma amb els marits i nòvios “que són com ombres al fons de la sala”. ¿Ha assumit que tenir fans masculins és una tasca complicada?

És difícil de saber, tot i que, si he de ser sincer, els meus discos han tingut un impacte en els clubs gais. Òbviament, és música pop que es pot ballar. Però és veritat que en els concerts hi ha gent que no voldria ser-hi, que ha vingut acompanyant la seva dona o la seva nòvia, però ja està bé ser-ne conscient. Perquè és tan fàcil pensar que ets genial perquè tothom t’ho diu... És com una droga.

Aquesta etapa ja està durant gairebé més que l’original, que va ser més o menys de 1987 a 1991. ¿Fa plans?

¡És veritat! [riu]. Ara per ara no sé què faré. Disfruto del moment. Sento que és com si m’haguessin donat una segona oportunitat, quan molta gent no disposa ni tan sols de la primera. Amb la meva dona, que ara és el meu mànager i viatja amb mi sovint, ens hem assegut de vegades a prendre una copa de vi i comentar-ho: “quina sort tenim de ser aquí”. I mentre la meva veu no falli, no deixaré de cantar. Tot i que hi hagi només 20 persones en el públic.