Mentre a la televisió catalana s’airejaven els draps bruts de Fèlix Millet quan estava al capdavant de la gestió del Palau de la Música Catalana, l’auditori modernista seguia en plena activitat estival. Amb la col·laboració del Festival Grec 2019, el Palau va convertir per primera vegada el seu escenari en pista circense al rebre 'En masse', de la companyia australiana Circa Contemporary Circus, una creació de Yaron Lifschitz que posa al centre de la inspiració música de Schubert i Stravinsky.
La companyia, que a Barcelona ja s’havia presentat al Teatre Lliure i també al Grec, va posar el Palau cap per avall de la mà de deu espectaculars i imparables acròbates que ho donen tot a l’interpretar amb el seu cos, la seva força, el seu equilibri i el seu virtuosisme les peces musicals que vertebren una obra que porta al límit les capacitats dels intèrprets en un muntatge tan frenètic com poètic. La crítica a l’estressant societat actual queda palesa en el ritme demolidor d’'En masse', que no dona treva als que li donen vida.
Públic dempeus
La companyia és hereva de la tradició nascuda en la dècada de 1970 de l’anomenat 'noveau cirque' i que després es consolidaria amb el 'circ contemporani', aquell que s’allunya del tradicional perl’eliminació de l’ús d’animals, per una proposta estètica que neix d’una determinada dramatúrgia i per la simbiosi de llenguatges en la qual es fusionen l’acrobàcia i els malabars amb la música, la dansa o el teatre. La seva arribada al Palau ha sigut tot un esdeveniment, una experiència que va acabar amb el públic posat dempeus ovacionant els intèrprets.
La banda sonora d’‘En masse’ descansa en dos clàssics com són els cicles de ‘Lieder’ de Schubert –en aquest cas, ‘El viatge d’hivern’ i ‘El cant del cisne’– trufats amb música electrònica de Klara Lewis per a la primera part de l’espectacle en què va guanyar la contorsió al país, de pilars i castellers, per la qual cosa les rutines no van arribar a impressionar, junt amb ‘La consagració de la primavera’ de Stravinski –en la seva versió per a dos pianos– en la segona, molt més coreografiada i que exigia dels acròbates absolut domini del cos. Lifschitz firma el concepte, la direcció d’escena i la il·luminació, aquesta última –i fonamental– al costat de Richard Clarke, mentre que el pràctic vestuari era de Libby McDonnell i l’escenografia inflable de John Blake.
La música es va oferir en directe interpretat pel voluntariós tenor Hans Jorg Mammel –amb amplificació– i pels experts pianistes Jordi Masó i Miquel Villalba. L’elecció dels 'Lieder', que narren uns fets concrets descrits en les poesies, no va resultar gaire encertada al crear-se certa incoherència entre el que es cantava i el que es veia en escena. Molt millor va funcionar ‘La consagració’, que, malgrat tenir llibret, ha sigut rellegida en multitud d’ocasions.